L'alegria de ser (I)

Recordo la cara de felicitat de la meva mare en comunicar-li l'interès a treballar de professor de català. Home, ara sí que t'escolto! El català -- la llengua -- és molt diferent de la Psicologia! Una paraula va accentuada sí o sí, va dixar-me anar, mentre que fent de psicòleg podries dubtar de tot!
A mi m'entusiasmava la idea d'estudiar i transmetre una cosa tan fabulosa com la llengua, la veritat, res a veure amb càlculs de dificultats ni comparacions respecte d'altres possibles oficis... Aquesta pretesa "lleugeresa" de la tasca que em proposava dur a terme seria, evidentment, un avantatge molt significatiu, si realment s'acomplia.
Al cap de tot el seguit de cursos i neguits que em van permetre ensenyar al CPNL, diverses experiències em demostrarien, tanmateix, com de complexa pot arribar a ser la tasca del profe de llengua.
Perquè en llengua, més enllà de gramàtiques i ortografies, més enllà de la cosa de l'estil, encara que poc o molt s'hi relacionin, hi ha la cosa del sentit: (segons el diccionari de l'Enciclopèdia Catalana)

Per a molts lingüistes, terme sinònim de significat o significació.

Per a altres, sentit és el valor precís que pren el significat abstracte d'un signe, situat en un context concret únic. (fragment retallat del GDLC)

Així, doncs, la "lleugeresa" amb què m'ho he pogut prendre no té res a veure amb la complexitat de la qüestió per si mateixa, sinó, en el meu cas, amb la voluntat d'engrescar els alumnes a aprendre llengua sense distreure'ls amb artificis retòrics del tot infructuosos. Al loro!, parlem de coses diferents: una cosa és la complexitat (dels significats, en aquest cas) i una altra cosa és com l'afrontes.

Sempre Cabré, i l'amare

S'ha acabat L'ombra de l'eunuc, de Jaume Cabré. Em vaig resistir molt a llegir-lo, fins i tot després del Viatge d'hivern, de tanta commoció... perquè resulta que jo coneixia els eunucs, com gairebé sempre, d'haver-los buscat al diccionari, i em pensava que seria una història antiga de castrats vivint en un convent i cantant notes agudíssimes. Al capdavall, m'imaginava tot de coses, com qui basteix castells de sorra mentre que l'únic que s'ensorra és l'oportunitat de llegir un bon llibre.
L'eunuc de l'obra és el protagonista, el Miquel. Dit eunuc per manca de descendència, vull interpretar. En algun paràgraf s'esmenta la seva esterilitat, vet-ho aquí.

He après 3 paraules: apòstata (que em va dur a "apostatar" i a "apostasia"), seria aquell que abandona la religió o creença "que té des del naixement". Bàsicament aquell que abandona, no? L'eunuc, l'estèril, seria l'abandonador per excel·lència.

Bord, que a més de ser igual d'estèril, que no dóna fruit, pot voler dir bastard, d'orígens desconeguts (com en realitat ho són fins que l'oncle Maurici Sense Terra ens els desvela) està dedicat a Antoni III Gensana, avi patern d'en Miquel. Si ens encomanem al primer dels dos sentits, doncs, veurem que la cosa de l'esterilitat ve de família.

Per al segon dels sentits de bastard (perdó, de bord), he après la tercera paraula: espuri-úria. Igualment faltat de legitimitat i d'autenticitat.

Per postres, un fragment d'or. Unes línies que obren camins cap al món interior, que et connecten amb vivències més o menys actuals, però que d'alguna manera formen part d'allò que ets. Vivències o pensaments, esclar, tot i que hi ha pensaments que de tan viure'ls...

El que passava era que en Miquel ja havia arribat a entendre que un senyal de maduresa era saber relacionar-se amb les coses posant-hi una mica d'amor. Es pateix més perquè la lucidesa et porta cap a l'escepticisme, sobretot quan t'adones que la vida, amb el temps, desemboca en la mort. I enamorar-se, amb el temps, desemboca en la soledat i en l'enyor d'aquest sentiment tan foll, tan violent i irracional, que sembla que s'assembli tant a la felicitat.

La primera frase és fonamental. En la resta, em sembla que hi cueja la tendència evident del Miquel a la insatisfacció patològica, sobretot perquè l'escepticisme no és res més que apagar la flama de l'esperança envers el futur. Tirar la tovallola. L'enamorar-se, per sort, no desemboca en res per definició ni per edat, excepte si el mirem amb un prisma determinat (el prisma, aquest argument modern que suposo que ja van inventar els grecs).

Amo, amas, amare, amaui, amatum: amar o, en tot cas, relacionar-se amb les coses posant-hi una mica d'amor. Això és el que em sembla fonamental. Ser "amable" amb l'entorn, dignes d'amor, alhora que estimem. Tenir aquesta vivència de l'amor, per què no, deu ser una manera de felicitat. Felicitat plena. En l'enamorar-se també s'és feliç, però és una felicitat per contraposició, com la del Miquel. És una fiblada de follia que ens allunya de la mediocritat en què hem viscut (o hem cregut viure) fins a "trobar l'amor". I dura el temps que dura la urgència.

Històries i cançons

Les cançons populars tenen una gràcia especial, digué ell. Quan deia especial, enteníem que era una manera de dir-ho tot sense dir res. Quan l'epítet és especial, doncs fantàstic, òptim, extraordinnaire. Per això tothom assentí de manera lleu i quasi imperceptiblement davant d'aquella declaració de principis. La música popular...

Personalment, m'havia agradat de sempre la cançó. De la vieille a la nouvelle. Gaudia del cant a desdir; m'envolava sense afinar, sense futur ni cap de les convencions de la feina ben feta, la que no té fronteres...

Començo sovint les primeres notes d'una melodia, o en canvio el to, i faig així fins al final, perquè de fet parlar en passat seria injust més enllà de la cosa del fraseig i del ben sonant.

La música que explica coses és per mi la millor. Explicar allò que en castellà seria contar, i que en català també ho és, però que sense ser inadmissible convé evitar per poc genuí. No és allò que en diem "calc servil del castellà" (que hauríem de bandejar sens falta), però per si les mosques. On ne sait jamais.

A l'hora de contar històries (glups!), o de cantar, posem l'accent en l'acte mateix de la comunicació. No és un acte informatiu, per dir-ho d'alguna manera. Si vols dir que estàs fotut (si vols informar-ne algú), ho dius. Et sortirà (glups, deurà sortir) millor o pitjor, però intentes que algú se n'assabenti. Insisteixo, si ho vols dir. En el cas de la cançó i la narració, vaja, que no em sembla el mateix. No diria cap conte ni cantaria cap cançó per comunicar el meu ensopiment, sinó, en tout cas, per sortir-ne. Eixorivir-me.

Mira, però, que hi ha una mala fi d'estils i registres diferents, això per descomptat... Que fins i tot n'he parlat en l'assaig per a una noció-nació: hi ha cançons, hi ha himnes que expressen el plany de tot un poble per una pèrdua que hi deixa una petjada molt fonda. Hi ha cançons (com hi ha contes) tristes, no cal anar més enllà.

En un altre ordre de coses, avui dia corre la brama del relat. Tothom cerca un relat per a explicar el que sigui. El relat del nacionalisme. El relat de la construcció d'una sortida plausible de la crisi. De la convivència entre els pobles...
Els periodistes se n'adonen, alguns ho denuncien, però el famós relat continua sent l'objecte cobejat. La paraula que sona millor. Pronunciar-la prestigia gairebé tant com l'etimologia o les introduccions amb alguna citació grecollatina.

Aquells qui fan servir el relat, tot plegat fa seriós, refinat, sofisticat voire ensopit. Per què no cerquen la cançó? Les cançons que conten coses són les millors (glups!!!).

Exercici d'estil: no menyspreem les pistes!

Vet-ho aquí que una persona molt estimada i properíssima m'ha cridat l'atenció davant el llenguatge francament derrotista del darrer post, la qual cosa em fa dubtar de l'estil que hi vaig emprar, o més exactament, de si el text era massa poc pistat, és a dir, de si icloïa prou elements de referència (pistes) perquè el sentit global s'entengués.

Per exemple, anomenar "la fredor de l'escrit", ara me n'adono, és d'una ambigüitat terrible... Quin escrit?
Saps què?, ho rescric a sota, que al capdavall això és un exercici d'estil:

La idea aquesta de la nota a la llibreta que vaig escriure fa un any mentre feia la mudança, em va venir acompanyada d'un riure gruixut, però la fredor dels textos escrits, sense cap mena de contacte entre emissor i receptor (i doncs sense cap mena d'informació no verbal), m'ha frenat a escriure-la fins ara. Ara és el primer dia que visito el blog des del juny, crec, i he vist que seria el post que fa 100, és a dir, que em mereixo un (auto)homenatge. Reconec, però, que anomenar el post en qüestió "pessimisme" no és signe de grans festes ni festejos, però què hi farem, la nota a la llibreta recollia, segons em va semblar fa un any i em sembla encara avui, una manera festiva d'entendre el pessimisme.

"A l'hora de llençar objectes que no faig servir, que no uso des de fa molt i molt de temps, em sap un greu terrible desfer-me de coses que em recordin temps feliços. Llençar-los seria, per això m'hi nego, com menysprear el moment feliç i arriscar-me, per un recel supersticiós, que la circumstància feliç, sota les múltiples formes que pogués prendre, no es tornés a repetir. 
Ara bé, no fotem, com que és evident que no es pot guardar tot, busco la manera de fer-me més fàcil l'acte aquest de la despresa, i em dic a mi mateix que els temps feliços es repetiran, i miro d'alleugerir així la meva actitud i, al capdavall, un acte que, mirat amb un poc d'escepticisme (o fredor, que no hauríem de confondre amb la fredor de l'escrit), no té res de problemàtic... 
Però per si de cas el recel abans esmentat fos insalvable; per si no em dixava alliberar de cap objecte evocador de felicitats passades, fins a no haver-hi prou mudances al món per carregar tota la meva felicitat, tinc un pla "b": perquè qui sap si el futur no serà el pitjor dels possibles? Qui sap si el meu futur particular no serà encara pitjor, no serà pèssim?... Vaia, que si fos el cas que el summe pessimisme s'acomplís, preferiria no haver guardat res que em fes veure com han arribat a canviar les coses."

Pessimisme centenari

Després de les vacances d'estiu, recupero una d'aquelles notes que he escrit alguna vegada en alguna llibreta... Aquest cop va ser fa tot just un any, quan feia la mudança cap al nou pis.

La idea em va venir acompanyada d'un riure gruixut, però la fredor de l'escrit m'ha frenat a escriure-la fins ara. Ara és el primer dia que visito el blog des del maig, crec, i he vist que seria el post número 100, és a dir, tot un homenatge. De fet, anomenar-lo "pessimisme" no convida a grans festes, però què hi farem: "zoy azín".

Voilà le petit mot:

A l'hora de llençar objectes que no faig servir, em sap un greu terrible desfer-me de coses que em recorden temps feliços. Però, aleshores, penso que ja en vindran de millors, tan o més feliços. I encara podria dir més: que si guardo els bons records, m'arrisco a adonar-me tot d'una de com n'he arribat a caure, de baix. :-D

El oso de Sol

¿Te acuerdas, Fernando, de cuando pasamos aquel fin de semana en Madrid? Ya supongo que sí, jaja. Igual te pareció un puntazo quedar conmigo y llevarme a ver rincones que echabas de menos de tu querida ciudad...

¡Yo me acuerdo perfectamente de muchas de las cosas que hablábamos! Estaba muy atento a todo, la verdad. Un poco siempre me ha pasado, pero claro, teniendo en cuenta que eras 8 años mayor que yo, pues razón de más... Vamos, que iba a aprender seguro. A sacar conclusiones, sobre todo.

Porque menuda una me soltaste aquel día en el aeropuerto... "¿Cómo te imaginas con 38 años?" Yo tenía entonces 29, y la verdad es que la cuestión en sí misma me estresó un poquillo. De profesor de catalán, te dije, pero sintiéndome cómodo y seguro de mi trabajo. "Me imagino siendo un buen profesor de lenguas".

Me salió eso lo primero, lo que ya hacía entonces, y es que no te imaginas la tensión que viví durante aquel curso. De hecho me estaba enfrentando con un posgrado súper chungo (un posgrado para tener un nivelazo de lengua catalana) cuando sustituí a la otra chica, Marta, en las clases del aeropuerto. Qué punto, ¿verdad?, que fueras mi primer alumno... Bueno, tú y la otra chica, ¿Raquel se llamaba?

Ya me intimidabais, ya... Tú, ingeniero industrial, los otros ingenieros aeronáuticos, el chico alemán que había trabajado en el aeropuerto de Frankfurt y previamente en el proyecto de la T4... ¡Peña inteligente, chaval! Vale que reconocías no ser muy bueno con los idiomas, pero es que pillabais todo al vuelo (jejeje). Además me parecía súper bien que, siendo de Madrid, sin tener la mayoría intenciones de quedaros en Barcelona, os apuntarais a clases de catalán.

¿Y cuando coincidió que me iba a pasar un finde a Madrid y tú igual? Recuerdo que visitamos el Retiro, el Café de la Ópera, el Caixa Forum... Se te veía entusiasmado, la verdad. Cuando me contaste, por ejemplo, los tonos variando progresivamente del amarillo al rojo de las bigas (¿se dice así, en castellano?) que recorren el pavellón inmenso de la T4. Después, en la T1, no os lo currasteis tanto, ¿eh, bandidos? jaja, me acuerdo que os preguntaba sobre los planos y sobre cómo quedaría todo al final...

Pues se me ocurrió de contactarte después de tanto tiempo porque estos días se habla mucho de Madrid, por la indignación popular que ha tomado la plaza... Vaya, que me imaginé que volvíamos a quedar donde me indicabas en el sms: "kedamos en el oso de sol". Me costó entender, la verdad, pero vamos que quedaba claro. El oso y el madroño, signo más representativo de la ciudad, ¿no? Yo sabía del tema por la canción aquélla de ¡Aquí no hay playa! jajaja, Qué pasada que se haya organizado el campamento precisamente allí.

Al principio de toda la movida creí, ingenuo de mí, que se podía llegar a producir un acercamiento entre las plazas de Madrid y Barcelona. Que más allá del fútbol y los presupuestos, palpitaba algo común y parecido en los dos centros. Pero macho aunque de alguna forma si que sucede, no significa gran cosa, porque no podremos decir nunca que ese es el sentir del pueblo. Vamos, hablo del mío... Me he quejado tanto ya de los que hablan del País, que no me atrevo a confundir a los indignats con nada más que ellos mismos.

Un abrazo y hasta pronto,

I

"Pa amb tomàquet" y jamón extremeño

"Pa amb tomàquet" y butifarra és el titol d'un article que signava Antoni Bassas el 8 de juliol passat a El Periódico , on parlava de l'estil de la selecció espanyola (Gloria roja era aquest dia el titular de la secció del diari dedicada al Mundial de Sud-Àfrica, després del "cabe" de Puyol que va permetre a la selecció jugar la final).

Ara m'agradaria penjar les imatges del gol d'en Puyol, però tot el que he trobat per Youtube és massa apassionat... Si aconsegueixo una versió muda la penjaré sans doute.

Admeto un cert grau d'ambivalència en les meves paraules; segons crec, el fet que Espanya guanyés la Fifa World Player va posar de relleu una certa - si no forta - ambivalència en molta gent.

D'això parla en Bassas en el seu article... o millor: això és el que hi deixa palès. Perquè hom diria que s'alegra del triomf de "La Roja", però òbviament no se n'alegra d'una manera gaire explícita. Celebra el fet que la Selección sigui un producte de la masia, això sí. De fet, m'he imaginat tot aquest temps que en Bassas volia la conjunció de talents que és el Barça, i que la volia com a producte de la terra, però a partir d'unes llavors que hi havien germinat provinents de tota la geografia espanyola (tinc com a marc de referència "La Roja", que quedi escrit). M'he imaginat, doncs, que Bassas apostava per una síntesi de contrastos i no per una anàlisi d'elements sobrers (externs al club, òbviament!), com pot semblar en alguns moments...

Darrerament, quan m'he decidit finalment a fer-ne un post i he captat l'autèntica geografia de l'article d'en Bassas, la fantasia que havia concebut durant tot aquest temps (digueu-me fantasiós, que des del Mundial ha plogut força...) m'ha fet la botifarra.

Manifest

Celebro el Sant Jordi amb retard.

Recordo l'any que vaig passar a Toulouse i com allà va ser el primer cop que vaig escriure quelcom de diferent de la més pura introspecció. El tema de la composició era, però, estrictament personal, si bé era jo en tant que persona que pren la paraula. Que es manifesta. Com sempre, ens manifestem davant l'adversitat, o això és el que vaig fer, aleshores. Després, sortosament he après a manifestar-me pour le plaisir :D

A més, era en francès, i em va semblar trobar-hi una certa música. Hi ha veux, Dieu, ailleurs i heureux, que sonen igual.

MANIFESTE

Moi, si tu veux, je ne suis pas normal...

Je ne juge pas les autres avant moi-même.

Moi, grâce à Dieu, je fais tout ce qu’il ne faut pas...

J’essaye d’être bon, est-ce que ça vous inquiète?

Moi, par ailleurs, on dit que je suis un peu bizarre...

Parce que j’aime les fils, parce que j’aime le Père, parce que j’aime.

Moi, tout heureux, j’ai ces rêves d’un enfant:

Je suis fou... ou j’ai trop de raison.

La recerca de l'espai perdut

Aquest cap de setmana he escrit un petit poema. Divendres, abans de sopar, mentre el R. feia anar el tractor i els troncs crepitaven a la llar de foc.

Duia feina per avançar, però em va semblar que havia d'aprofitar el moment i les idees, i el primer vers no va trigar a venir:

Petgem els camins del retorn
vers les mans que ens han dat
l'escalfor de l'amor.
Cerquem a la vora del foc
tot allò que hem estat
molt abans del que som.
Trobem de vegades olors
que ens transporten en va
per mitjà del record.
Diem que és el temps que ho és tot
però la cerca d'espais
és el nostre motor.

A Les Vernedes els temps es confonen perquè representen el retrobament amb un passat proper. Un passat fingit, que no va passar mai. Un temps que no puc enyorar, però que m'afanyo a conrear dins meu com la més alta virtut. Tururut.

Aquí vaig trobar el Pilot de guerra, i al R. no li va importar deixar-me'l.

Veig, d'altra banda, que tot allò que he anat dient al blog, encara que sigui estrictament personal, enllaça amb una certa visió de l'home, i els diferents articles del blog esdevenen una xarxa de significats imbricats en la trama d'obsessions que em poblen les cabòries.

Catalunya és una realitat prou propera per poder-ne analitzar els punts forts i els febles. Espanya és una problema (i per tant, una oportunitat) de comunicació, i el món és el dimoni.

La política del nostre país la fan homes que diuen "escolti".

Les llengües són la meva passió, i la literatura és el meu refugi.

Saint-Exupéry és el crit de la humanitat, que m'interessa per damunt de tota altra cosa. La cosa humana. Al final del Pilot de guerra hi diu: Combatré per la primacia de l'Home sobre l'individu, per la primacia de l'universal sobre el particular.

L'espai perdut, al capdavall, no m'interessa. Per ventura reviuré el desconegut.

La llibertat d'ensenyar

La llibertat d’expressió ben entesa ha de respectar tota mena d’idees sempre que no facen mal a ningú. Un dels principals reptes de l’educació és transmetre aquest valor i formar futurs ciutadans amb criteri per escollir amb la consciència tranquil·la el que és més adequat en cada cas, després de contrastar diverses opinions. L’objectiu és desenvolupar la seua capacitat crítica davant de l’allau informatiu que cada dia ens transmeten els mitjans de comunicació o de qualsevol que vulga imposar les seues idees per damunt d’altres. Les veritats mai no són absolutes. La ideologia no es pot transmetre, s’adquireix amb els coneixements que cadascú va fent seus a partir de l’escola i de l’entorn social al qual té accés. El dubte sistemàtic com a principi filosòfic i científic va fer avançar molt la humanitat i és el punt de partida per formar ciutadans lliures. Aprendre a posar en qüestió, doncs, qualsevol veritat que es presenta com a intocable és fonamental. La llibertat d’ensenyament, com tot tipus de llibertats, s’ha de defensar constantment però és un error pensar que aquesta llibertat està en funció de transmetre idees fixes o una doctrina indiscutible. Es tracta, més bé, de qüestionar aquestes actituds i de respectar també l’opció ideològica de tots els que estan a l’aula, tant la dels alumnes com la del professor. Cal tenir en compte totes les postures davant d’un problema o qüestió, plantejar diverses opcions i explicar-les perquè cadascú construisca el seu propi pensament o ideologia.

He copiat això del blog Parèntesi, que he conegut per casualitat i em sembla molt pertinent avui dia (el ressaltat és meu).

La llengua que cal preservar

D'entrada, la llengua em sembla un instrument de comunicació, el més fi que hem sabut inventar la nostra espècie. Com que m'agrada comunicar-me, m'agraden moltíssim les llengües. Friso per parlar-ne de noves, o per guanyar fluïdesa en aquelles que xapurrejo.

La política, en canvi, no és ben bé un instrument. Política seria aquella comunitat que s'organitza en base a unes estructures de govern, en el nostre cas, triades pels electors.

Si bé és cert que els polítics usen les paraules per "fer política", amb tota la parafernàlia i les falsedats que això pugui comportar, la llengua per si mateixa manca de valor. No hi ha llengua enllà dels homes, però els homes han existit sense un sistema lingüístic com el que avui coneixem.

El que té sentit són les persones, per això la defensa d’una llengua és la defensa d’una mirada i d’allò que l’ha ocasionada, que l’ha feta. Tot plegat es reflecteix en la llengua, però no només en aquesta. Hi ha també altres llenguatges i mitjans d’expressió.

La llengua, però, com que és el sistema de comunicació més evolucionat, i més fi, és el que permet una mirada amb un abast de matisos més ric i més quantiós. És aquest matís el que hem de preservar, perquè, quan perdem una mirada, alhora perdem el món. De món, només n’hi ha un.

De tensions i manca de sentit

Recordo novament les lliçons de l'escola. Aquesta vegada no m'ensenyaven paradoxes, sinó Filosofia. Conservo un vivíssim record, no de la temàtica en si mateixa, sinó de l'efecte que tenia en mi l'estudi dels grans filòsofs i pensadors de la història.

Quan no entenia alguna teoria, el resultat no era gens saludable per a mi. Sempre m'ha costat de no entendre les coses. Per això emprava tota l'energia a trobar l'escletxa que em fes comprensible el principi o discurs que volgués estudiar.

Em sembla que és un sentiment de força joves en edat d'anar a l'institut... De fet, quan dic alguna cosa de mi mateix, parteixo de la idea que és un fet general. Creure que no és "meu", tal sentiment, impressió o devoció, és el que em permet d'esgrimir-los sense gaire problemes.

Moltes vegades, el professor mateix m'ajudava moltíssim en el camí de resoldre les incomprensions. Finalment, aquell o aquell altre autor no deien ben bé el que m'havia pensat, i que resultava incompatible amb la resta de la teoria. La tensió meva es resolia, doncs, per mitjà de la modificació d'una premissa que jo havia cregut definitiva. Mai no m'ha costat canviar de premisses quan n'he trobat de millors, o de més adaptatives. Ni de principis tampoc. Un canvi de premisses enforteix l'ànima més que no pas la debilita.

L'últim premi Nobel de la pau, Liu Xiaobo, davant de l'entrada a Pekín dels tancs de l'exèrcit xinès (1989), va gestar juntament amb altres líders un acord entre els manifestants i les tropes que va permetre a molts d'estudiants, la matinada del 4 de juny, salvar-se de la sagnia que es va produir en altres parts de la ciutat. En aquest cas, aferrar-se als principis de la lluita, per més pura i profunda i excelsa que hagués estat la motivació, hauria costat una mala fi de vides. I entre els estudiants que es manifestaven a Tiananmen, n'hi havia, segur, molts que es negaven a pactar res amb els militars... De fet em sembla que l'episodi va restar popularitat a Liu Xiaobo entre els manifestants.

Pel que fa a les meves menjades de tarro adolescents, jo batallava amb bravesa contra els discursos que mirava d'entendre i no podia. Alguna vegada, també, el professor ens explicava les crítiques d'algun altre autor respecte de la teoria que jo no aconseguia de fer meva... I es feia la llum, sense canviar de perspectiva, ja que hi havia altres autors (i estem parlant de gent important) que tampoc no veien amb bons ulls les aportacions d'un determinat autor.

Avui dia, darrerament, he començat a interessar-me pel que la gent diu als mitjans de comunicació. M'he empassat discursos de polítics al Parlament i al Congrés, i llegeixo la premsa sempre que puc. Hi ha tertulians que jo els convidaria a fer un nou partit polític: T's, Tertulians pel canvi. He fet dels Matins d'en Cuní el meu principal argument a favor del joi trobadoresc provençal.

He sentit una mà de bestieses sobre el País, que m'esgarrifo només de pensar-hi. Gent que parla dels catalans o del poble català com si fossin els veïns de l'escala. Com si poguessis conèixer-los, vull dir. Saber qui són, en tot cas. Haver-los vist. Dir-los bon dia, o adéu, segons convingui. Creuar un parell de referències meteorològiques a l'ascensor:

- Este verano dicen que hará una calor... (esbufega només de pensar-hi)
- Quién lo ha dicho? (esperant que la dada no tingui gaire fonament)
- La gente. (Happy End)

Montilla va aconsellar en el seu discurs de comiat que els catalans deixessin enrere "recels atàvics" (antagonismes?) i que es preocupessin més del fer que no del ser, més de la consistència que no de l'essència. Suposo que això, dit per un català d'origen andalús (recordo els algerians de Toulouse: "j'suis Français d'origine Algérien"), que no ens hem cregut mai, que hem rebaixat des del començament, aquestes paraules de comiat, no tenen gaires possibilitats de fer pensar, problematitzar, i encara menys revisar cap premissa o principi de País. Llàstima que en la nostra societat no hi hagi més discursos crítics amb el provincianisme dominant... Com a mínim, alliberaria, per poc que pogués, les tensions. Les tensions tornen cada vegada que no trobo el sentit (de qc que m'interessa, esclar), per més que m'hi escarrasso.