Després d'una mica d'oxigen de la mà de Saint-Exupéry, m'agradaria parlar una mica de mi. Llegeixo "Pilot de guerra", d'quest genial autor, i és una font d'inspiració molt potent. Les metàfores que usa són d'un altíssim nivell, a més d'una altura de mires difícilment abastable...
Avui no he anat a treballar perquè a la tarda em feien una colonoscòpia. I he aprofitat, com no, per veure els Matins de TV3, i m'he xupat íntegrament el primer discurs de Núria de Gispert com a Presidenta del Parlament, amb 70 vots a favor, no sé quantes abstencions, un vot nul i, atenció: 4 vots per a Toni Strubell (aquests de Laporta els haurien de nomenar diputats antisistema :).
El discurs de la nova Presidenta, primera dona a detentar el càrrec, ha estat farcit de referències en aquest sentit, i pel qua fa a l'objectiu que la igualtat de gèneres es consolidi en la nostra societat.
Ha fet una llarga repassada a la història del País, anomenant la llarga trajectòria d'ençà de la fundació del Parlament, de la seva Constitucionalitat, i no s'ha estalviat una comparació amb el govern de Castella (on antigament les dones no gaudien dels mateixos privilegis que al Principat).
Una vegada convençuts, tothom, de la capacitat d'autogovern de la Nació, una vegada que les solemnes Paraules han elevat el sentiment de pertànyer a una terra qua ha patit fortes repressions al llarg de la Història, després d'expressar l'altíssim Honor que representa un càrrec d'aquesta responsabilitat dins el Govern, una cita final, del pensador humanista Carles Cardó:
"Que Catalunya sigui per endavant reconeguda com a nació o no ho sigui, té poca importància. Essent intensament, ho serà més que no afirmant-ho entussiastament."
Em sembla un full de ruta excel·lent; ara bé, incompatible amb la imparable autoreferència dels polítics catalans. Vull dir que, a causa d'aquesta bombolla anomenada catalanisme, no tenim prou obertura de mires... Pocs discursos nacionalistes deixen de banda les "qüestions de país" que únicament tenen valor per al debat (paranoia?, negoci?) identitari.
No s'equivoquin, senyores i senyors: la manera d'aconseguir el reconeixement del fet nacional català (i de qualsevol altre fet) és, com apunta Carles Cardó (Saint-Exupéry hi estaria molt d'acord), el camí de l'ésser, no pas el camí de les reivindicacions ni de les grandeses ni altres castells de focs.
dijous, de desembre 16, 2010
divendres, de desembre 10, 2010
Prou de jocs
Somio, sens dubte: sóc al col·legi. Tinc quinze anys. Resolc amb paciència el problema de geometria. Recolzat sobre aquest escriptori negre, utilitzo assenyadament el compàs, el regle, el transportador. Sóc estudiós i tranquil. Alguns companys, prop de mi, parlen en veu baixa. Un d'ells arrenglera xifres en una pissarra. D'altres, menys seriosos, juguen al bridge. De tant en tant, m'endinso més en el somni i llanço una ullada per la finestra. Una branca d'arbre oscil·la suaument, al sol. Hi miro una bona estona. Sóc un alumne dissipat... Sento un gran plaer en assaborir aquest sol i aquesta olor infantil de pupitre, de guix, de pissarra. Em recloc amb tant de goig en aquesta infantesa ben arrecerada! Prou que ho sé: d'antuvi, hi ha la infantesa, el col·legi, els companys; després ve el dia en què cal passar exàmens. En què rebem algun diploma. En què passem, amb un encongiment de cor, un cert llindar enllà del qual, ja d'entrada, esdevenim homes. Aleshores el nostre pas es fa més feixuc sobre la terra. Haurem d'assajar les nostres armes, finalment, sobre veritables adversaris. El regle, l'escaire, el compàs, seran usats per tal de construir el món, o per tal de triomfar sobre els enemics. Prou de jocs!
Antoine de Saint-Exupéry, Pilot de guerra
Antoine de Saint-Exupéry, Pilot de guerra
diumenge, de desembre 05, 2010
Els matins de TV "esqüets" (3a part)
Una cosa preciosa que he llegit aquest cap de setmana, d'Antoine de Saint-Exupéry: "L'home es descobreix quan es mesura amb l'obstacle." Realment, no ve gaire a tomb de res, només es tracta de compartir. Saint-Exupéry és un autor que coneixem per Le petit prince, tot i que sembla que aquesta no va ser, ni de bon tros, la seva única obra.
Bé, sigui com sigui, el darrer post l'acabava amb una sèrie de preguntes sobre la naturalesa de l'humor que la societat (en deia poble) rep dels mitjans de comunicació, els quals, al capdavall, vam quedar que s'adequarien en bona mesura a les demandes d'aquella (o d'aquell).
Hi hauria, per tant, una correspondència, una coresponsabilitat d'aquest humor, en primer terme, i, en darrer i últim lloc, de la frivolització i banalització de tot el que envolta la vida pública. I els polítics què?, podem dir, però és que la classe política és per endavant la primera acusada en gairebé tots els àmbits (el "gairebé" és per palesar la manca d'exhaustivitat), i en el cas que ens okupa d'ençà de la 1a part dels Matins de TV "esqüets", de banalitzar la campanya electoral amb espots televisius de, gairebé, dos rombes.
I la trucada? No havíem quedat que jo trucava als Matins i que em proposaven de ser el cinquè tertulià i que volia dir-los que no és únicament la campanya electoral que es torna frívola??? O millor: que s'ha produït un emmirallament de la societat en la classe polítca. Doncs va ser així mateix, si fa no fa. Però vet-ho aquí que no vaig poder parlar fins passada la publicitat, ja que abans de mi havien connectat amb el Marroc, en plena crisi del Sahara Occidental, i tot plegat els va prendre més temps del previst...
Doncs bé, al final sento com el noi dels comentaris parla amb en Cuní i li diu que el cinquè tertulià faria una intervenció "esqüeta", la qual "esqüetesa" repeteix el segon per, acte seguit, donar-me la paraula: "Quan vulgui...".
"Quan vulgui?, res més?", vaig pensar, "quina entrada més poc triomfal, i a sobre he de ser "esqüet"..., com començo???" Però vaig preferir no rumiar-m'ho gaire, i tot d'una vaig pronunciar la tesi sobre la bidireccionalitat de les causes, la qual és vergonyós que no es valori hores d'ara ni tan sols com a hipòtesi. Vergonyós i lamentable, tant com el pati d'institut al qual ens té acostumats la classe política.
Va ser una intervenció "esqüeta", comme prévu, en la qual vaig tornar-me a embolicar amb el tema del màrqueting, tot i que, per sort, molt breument. I le sacré Josep Cuní va i li dóna la volta sencera a les meves paraules, demanant-me si el que volia dir no era que la societat s'ha tornat frívola "malgrat ella mateixa". Però aquí la tensió ja m'havia vençut, i anava perdent fluïdesa a l'hora d'explicar-me (al capdavall, no vaig dir res de nou després que en Cuní posés un poc de llenya al foc)...
Per això començava dient que em basaria en tot allò que no vaig dir, perquè ara mateix la societat fa molt poques coses "malgrat ella mateixa". Aquesta presumpció d'innocència (passivitat?) em sembla que pot servir només en teoria, o, en el cas que ens ocupa, quan la teoria s'allunya tant de la realitat que se'n desconnecta definitivament.
Ara sí, a tall de conclusió, un bell i tradicional rodolí de comiat: Matins punt sí, matins punt no, i aneu a saber qui té la raó. I si el conte us ha agradat, doneu-lo per ben escoltat.
Bé, sigui com sigui, el darrer post l'acabava amb una sèrie de preguntes sobre la naturalesa de l'humor que la societat (en deia poble) rep dels mitjans de comunicació, els quals, al capdavall, vam quedar que s'adequarien en bona mesura a les demandes d'aquella (o d'aquell).
Hi hauria, per tant, una correspondència, una coresponsabilitat d'aquest humor, en primer terme, i, en darrer i últim lloc, de la frivolització i banalització de tot el que envolta la vida pública. I els polítics què?, podem dir, però és que la classe política és per endavant la primera acusada en gairebé tots els àmbits (el "gairebé" és per palesar la manca d'exhaustivitat), i en el cas que ens okupa d'ençà de la 1a part dels Matins de TV "esqüets", de banalitzar la campanya electoral amb espots televisius de, gairebé, dos rombes.
I la trucada? No havíem quedat que jo trucava als Matins i que em proposaven de ser el cinquè tertulià i que volia dir-los que no és únicament la campanya electoral que es torna frívola??? O millor: que s'ha produït un emmirallament de la societat en la classe polítca. Doncs va ser així mateix, si fa no fa. Però vet-ho aquí que no vaig poder parlar fins passada la publicitat, ja que abans de mi havien connectat amb el Marroc, en plena crisi del Sahara Occidental, i tot plegat els va prendre més temps del previst...
Doncs bé, al final sento com el noi dels comentaris parla amb en Cuní i li diu que el cinquè tertulià faria una intervenció "esqüeta", la qual "esqüetesa" repeteix el segon per, acte seguit, donar-me la paraula: "Quan vulgui...".
"Quan vulgui?, res més?", vaig pensar, "quina entrada més poc triomfal, i a sobre he de ser "esqüet"..., com començo???" Però vaig preferir no rumiar-m'ho gaire, i tot d'una vaig pronunciar la tesi sobre la bidireccionalitat de les causes, la qual és vergonyós que no es valori hores d'ara ni tan sols com a hipòtesi. Vergonyós i lamentable, tant com el pati d'institut al qual ens té acostumats la classe política.
Va ser una intervenció "esqüeta", comme prévu, en la qual vaig tornar-me a embolicar amb el tema del màrqueting, tot i que, per sort, molt breument. I le sacré Josep Cuní va i li dóna la volta sencera a les meves paraules, demanant-me si el que volia dir no era que la societat s'ha tornat frívola "malgrat ella mateixa". Però aquí la tensió ja m'havia vençut, i anava perdent fluïdesa a l'hora d'explicar-me (al capdavall, no vaig dir res de nou després que en Cuní posés un poc de llenya al foc)...
Per això començava dient que em basaria en tot allò que no vaig dir, perquè ara mateix la societat fa molt poques coses "malgrat ella mateixa". Aquesta presumpció d'innocència (passivitat?) em sembla que pot servir només en teoria, o, en el cas que ens ocupa, quan la teoria s'allunya tant de la realitat que se'n desconnecta definitivament.
Ara sí, a tall de conclusió, un bell i tradicional rodolí de comiat: Matins punt sí, matins punt no, i aneu a saber qui té la raó. I si el conte us ha agradat, doneu-lo per ben escoltat.
divendres, de desembre 03, 2010
Els matins de TV "esqüets" (2a part)
Després de l'enraonia de l'altre dia, quedava penjada tota l'argumentació de la progressiva frivolització de la societat. Ens vàrem quedar parlant d'un professor pretesament despòtic sous pretexte de concloure que l'apropament davant d'allò que se'ns presenta com a "enemic" (el qual terme comprendria, naturalment, tota classe de fantasmes), és una decisió fonamentalment positiva en la majoria dels casos.
Les consideracions sobre la meva "esqüeta" intervenció, com a cinquè tertulià, en els matins de TV3, anirien en el sentit de tot allò que no vaig dir. Les coses que no es diuen poden arribar a ser les més importants.
Pocs dies abans de l'assenyalat divendres 19, el tema estrella del dia havia estat la presència en el Polònia dels candidats a la presidència de la Generalitat (els reals, de carn i ossos, sense careta... ospes, costa de dir!). I la reflexió seria la següent: no es discutia, ja, aquesta presumpta frivolització de la campanya? Hi havia qui creia que no s'haurien hagut de presentar en un programa l'objecte del qual era riure's d'ells mateixos (dels seus propis personatges, de les seves persones... insisteixo: costa de dir!).
Jo penso ben diferentment, tot i que de forma complementària: l'equip de Polònia no va demanar als polítics de confondre's mediàticament amb els seus guignols (permeteu-me l'esnobisme)? No estudien els anhels, les frustracions, del poble (altrament anomenat audiència)? I l'estudi d'aquests anhels, delits i frustracions, no hem quedat que en diríem màrqueting? No representa, el programa en qüestió, la veu el poble?
Fins ara tot han estat preguntes més o menys retòriques; però, dit això, i a tall de conclusió d'aquesta 2a part dels Matins: el poble, l'audiència o com en vulguem dir, el que vol és riure. Fer un riure gruixut, com el que provoquen certes formes de comiat, o certes tafaneries i enraonies (fabliaux, habladurías). I des dels mitjans, des de tot allò que tingui a veure amb allò públic, se satisfà aquesta seva demanda. Ara bé, qui tria la presentació que fa més riure? És neutral, aquesta tria? És equiparable, el ridícul al qual se sotmet els diferents polítics? Es tracta només de ridícul?
Les consideracions sobre la meva "esqüeta" intervenció, com a cinquè tertulià, en els matins de TV3, anirien en el sentit de tot allò que no vaig dir. Les coses que no es diuen poden arribar a ser les més importants.
Pocs dies abans de l'assenyalat divendres 19, el tema estrella del dia havia estat la presència en el Polònia dels candidats a la presidència de la Generalitat (els reals, de carn i ossos, sense careta... ospes, costa de dir!). I la reflexió seria la següent: no es discutia, ja, aquesta presumpta frivolització de la campanya? Hi havia qui creia que no s'haurien hagut de presentar en un programa l'objecte del qual era riure's d'ells mateixos (dels seus propis personatges, de les seves persones... insisteixo: costa de dir!).
Jo penso ben diferentment, tot i que de forma complementària: l'equip de Polònia no va demanar als polítics de confondre's mediàticament amb els seus guignols (permeteu-me l'esnobisme)? No estudien els anhels, les frustracions, del poble (altrament anomenat audiència)? I l'estudi d'aquests anhels, delits i frustracions, no hem quedat que en diríem màrqueting? No representa, el programa en qüestió, la veu el poble?
Fins ara tot han estat preguntes més o menys retòriques; però, dit això, i a tall de conclusió d'aquesta 2a part dels Matins: el poble, l'audiència o com en vulguem dir, el que vol és riure. Fer un riure gruixut, com el que provoquen certes formes de comiat, o certes tafaneries i enraonies (fabliaux, habladurías). I des dels mitjans, des de tot allò que tingui a veure amb allò públic, se satisfà aquesta seva demanda. Ara bé, qui tria la presentació que fa més riure? És neutral, aquesta tria? És equiparable, el ridícul al qual se sotmet els diferents polítics? Es tracta només de ridícul?
dissabte, de novembre 20, 2010
Els matins de TV "esqüets" (1a part)
Divendres 19 vaig trucar als matins de TV3. Hi vaig trucar per fer un comentari sobre la pregunta del dia: "Creieu que la campanya electoral s'està frivolitzant?" Matins punt sí, matins punt no.
Vaig trucar-los després que el professor B. Culla digués, a parer meu molt encertadament, que s'estava produint una "youtubització" de la campanya. I la idea em va venir com un llamp: Només de la campanya? I la societat? Quantes descàrregues de Youtube es produeixen diàriament a Catalunya? Hi ha algú que es vegi amb cor de sostenir que no assistim a una banalització generalitzada de la societat?
Doncs bé, la pregunta del dia venia a tomb, principalment, de l'anunci televisiu on una noia té un orgasme en votar a favor del PSC. I jo despenjo, marco el telèfon que apareixia en pantalla, i s'hi posa el noi que diàriament comenta les trucades, sms, i misssatges electrònics que reben a la redacció. "El seu nom?, número de telèfon?, des d'on truca? Endavant amb el seu comentari, Isaac."
Aleshores li explico que no era just de considerar únicament la frivolització de la campanya, sinó que, en bona part, la societat era responsable d'aquesta banalització. N'era protagonista. I em vaig embolicar una mica argumentant que els polítics no fan les campanyes a cegues, sinó que tota campanya obeeix necessàriament a un estudi previ dels interessos, delits i frustracions del nombre més gran de possibles electors, altrament anomenat màrqueting.
Mentre jo li parlava, sentia la remor de tecles del seu ordinador, i en acabar el meu discurs em va demanar, per tal d'aclarir el significat del que li acabava de dir: Per tant, Isaac, vostè el que vol dir és que es produeix un emmirallament de la societat en la classe política. Oh, vaig pensar, no ho hauria pogut dir millor...
Al final em van trucar perquè parlés en directe, i em va emocionar ser el cinquè tertulià. Ho dic de veritat. M'he declarat sempre fan del Josep Cuní, i com més estranyada se'n sentia la gent, més que me'n declarava. Sempre he tingut predilecció per la gent menys "estimada". Sí, perquè l'estimació que força gent en fa és negativa. Apel·latius com ara prepotent o "aixafaentrevistats", els he sentit sovint referits al conductor de Els matins.
El que em passa és que escolto aquestes consideracions pel que fa a algú, i el seu efecte en mi multiplica la curiositat que em desperta aquesta persona. Acostumo a creure que ningú és tan dolent com el pintem, primerament perquè pintar la gent negativament sol ser una pràctica tan comuna com ara el fer safareig (que és potser la pràctica antiestrès més estesa, juntament amb l'esport), i segon, perquè la informació que se'n deriva està igualment exempta de tota certesa. A més, les persones que desvetllen sentiments tan virulents són la meva debilitat.
Recordo, durant la carrera, un professor que tothom, tot l'alumnat, temia enormement. Es portava com un tirà davant l'auditori. Es feia difícil de preguntar-li alguna cosa, si no volies exposar-te a unes respostes emeses des d'una superioritat i una distància tals que podien fàcilment fet-te quedar en ridícul.
Doncs el cas és que amb un company de classe sovint ens apropàvem a parlar amb ell quan s'acabava la classe. Ens hi acostàvem i li demanàvem sobre tal o tal altra teoria, matisant-les en alguns casos, oferint exemples en d'altres... El canvi d'actitud que percebíem en ell era espectacular!!! Ens mostrava tota una altra cara, la veritat. Amb la proximitat, la prepotència del que abans havia estat monstre i tirà esdevenia d'una humanitat que fins podria dir afable...
Vaig trucar-los després que el professor B. Culla digués, a parer meu molt encertadament, que s'estava produint una "youtubització" de la campanya. I la idea em va venir com un llamp: Només de la campanya? I la societat? Quantes descàrregues de Youtube es produeixen diàriament a Catalunya? Hi ha algú que es vegi amb cor de sostenir que no assistim a una banalització generalitzada de la societat?
Doncs bé, la pregunta del dia venia a tomb, principalment, de l'anunci televisiu on una noia té un orgasme en votar a favor del PSC. I jo despenjo, marco el telèfon que apareixia en pantalla, i s'hi posa el noi que diàriament comenta les trucades, sms, i misssatges electrònics que reben a la redacció. "El seu nom?, número de telèfon?, des d'on truca? Endavant amb el seu comentari, Isaac."
Aleshores li explico que no era just de considerar únicament la frivolització de la campanya, sinó que, en bona part, la societat era responsable d'aquesta banalització. N'era protagonista. I em vaig embolicar una mica argumentant que els polítics no fan les campanyes a cegues, sinó que tota campanya obeeix necessàriament a un estudi previ dels interessos, delits i frustracions del nombre més gran de possibles electors, altrament anomenat màrqueting.
Mentre jo li parlava, sentia la remor de tecles del seu ordinador, i en acabar el meu discurs em va demanar, per tal d'aclarir el significat del que li acabava de dir: Per tant, Isaac, vostè el que vol dir és que es produeix un emmirallament de la societat en la classe política. Oh, vaig pensar, no ho hauria pogut dir millor...
Al final em van trucar perquè parlés en directe, i em va emocionar ser el cinquè tertulià. Ho dic de veritat. M'he declarat sempre fan del Josep Cuní, i com més estranyada se'n sentia la gent, més que me'n declarava. Sempre he tingut predilecció per la gent menys "estimada". Sí, perquè l'estimació que força gent en fa és negativa. Apel·latius com ara prepotent o "aixafaentrevistats", els he sentit sovint referits al conductor de Els matins.
El que em passa és que escolto aquestes consideracions pel que fa a algú, i el seu efecte en mi multiplica la curiositat que em desperta aquesta persona. Acostumo a creure que ningú és tan dolent com el pintem, primerament perquè pintar la gent negativament sol ser una pràctica tan comuna com ara el fer safareig (que és potser la pràctica antiestrès més estesa, juntament amb l'esport), i segon, perquè la informació que se'n deriva està igualment exempta de tota certesa. A més, les persones que desvetllen sentiments tan virulents són la meva debilitat.
Recordo, durant la carrera, un professor que tothom, tot l'alumnat, temia enormement. Es portava com un tirà davant l'auditori. Es feia difícil de preguntar-li alguna cosa, si no volies exposar-te a unes respostes emeses des d'una superioritat i una distància tals que podien fàcilment fet-te quedar en ridícul.
Doncs el cas és que amb un company de classe sovint ens apropàvem a parlar amb ell quan s'acabava la classe. Ens hi acostàvem i li demanàvem sobre tal o tal altra teoria, matisant-les en alguns casos, oferint exemples en d'altres... El canvi d'actitud que percebíem en ell era espectacular!!! Ens mostrava tota una altra cara, la veritat. Amb la proximitat, la prepotència del que abans havia estat monstre i tirà esdevenia d'una humanitat que fins podria dir afable...
dimecres, de novembre 10, 2010
Què significa "lubina"?
- Perdoni, mestre, què significa "Lubina"?
- ¿?
- Lu-bi-na (el client s’exaspera, però es justifica) Si és que ho tinc a la punta de la llengua, però mira ara no hi caic…
- ¿?
- Que no m’entens? Don’t you understand me?
- No, I’m sorry, sir…
- Sorry?, ja et donaran, sorry… Ok, I’ll show you: in catalan, fish és “peix”, sona igual eh? Sounds the same!! (El client somriu buscant la complicitat del cambrer àrab, però aquest sembla que no l’entén) Fish- peix, fish-peix, shhhhhhhhhhhhhhhhhhh (dit això, el client doblega els llavis posant cara de peix)
- Peix?
- Very good! D’acord, mestre, doncs ara voldria que em portés un bon peix, veu aquí? peixxxxxxxx (el client posa èmfasi en el so de la “x” i assenyala el menú allà on hi ha l’oferta de peixos). Només tinc un problema, que no sé què coi és això de “lubina”. What the hell is this?!! (Visiblement nerviós, el client parla amb la persona que l’acompanya per rebaixar tensions.)
- Ok, wait a second please (el cambrer se’n va cap a un seu company de feina i li parla a cau d’orella. Aquest darrer s’acosta a parlar amb el client).
- Perdoni’m, sóc l’encarregat, que hi ha algun problema?
- Doncs miri, sí que n’hi ha un, un de gros, i és que el personal d’aquest restaurant no m’entén.
- (Amb un to conciliador) Ens ha de perdonar, el Saïd tot just fa un mes que va arribar. Ell és el primer interessat a aprendre el català, no en dubti.
- Però, a veure, és que em sembla molt fort: si jo marxo al Marroc el més normal del món és que no m’entenguin, oi? Però què me’n diu del fet que no m’entenguin ni a casa meva???
- Ho lamento, senyor, però li repeteixo que la situació del Saïd és força excepcional. Podria ajudar-lo en res?
- Doncs sí, miri, ja que ho diu, el que em passava és que no entenc aquest peix, la lubina, o el lubina, no ho sé…
- Lubina? Ostres, ara sí que m'ha ben enxampat... Esperis un moment, que ho demano a cuina…
(Passa un quart d’hora i l’encarregat torna amb un plat de peix)
I ara, què me’n diu? (mostrant-li el plat)
- Que espero que el proper cop que vinguem ens ofereixin l’atenció que ens mereixem. O és massa agosarat demanar que t’entenguin a casa teva?
- Perdoni, però en aquest cas a vostè també li faltaven paraules per entendre...
- (El client n'està ben bé fart, de tot plegat) Deixi's de romanços. Per cert, què significa “lubina”?
divendres, d’octubre 29, 2010
Un poquito de por favor
En Cataluña son muy malos. Y maleducados. Se empeñan en que no se les entienda lo más mínimo. Aprovechan la menor ocasión para hablar una lengua que hasta a ellos les cuesta de entender. Pero se esfuerzan y lo consiguen. Y si alguien muestra signos de no entender, si alguien les pide educadamente, por favor, que cambien de idioma, razón de más para el desprecio. Ponen tanto afán en el catalán que el castellano se ve relegado indefectiblemente a un segundo término. Y de ahí, al olvido.
Por supuesto, tienen las ideas muy claras. Y si no las tenían, uno de los principales estandartes de su cultura milenaria, el FC Barcelona, les ha ayudado en esa dirección de una forma muy significativa. En Cataluña todas las madres educan a sus hijos para que sean como Guardiola. Para que de mayores lleguen a vencer todo lo vencible en nombre de su patria, para que lleven al catalán y a Catalunya a la cúspide del nuevo orden mundial. En las guarderías, cantan el himno del Barça antes de empezar con juegos y demás cosas de niños. Y eso que en Cataluña hubieran dicho “de criaturas”, pues allí son harto sensibles ante los usos sexistas del lenguaje. No, si es que al final resultará que tienen su corazoncito.
divendres, d’octubre 22, 2010
Els refranys i el poble
Una cosa que és molt del llenguatge i molt del poble són els refranys. Diria que són una expressió profunda del sentir del poble. I m'hi fa pensar algú tan significatiu per a la història de les lletres catalanes com Josep Pla.
Ell escriu això sobre els refranys, i de fet em fascina perquè n'extreu una suposada característica del poble català, però que jo considero que, abans o després, ha estat una característica comuna de tots els pobles.
Em fa l'efecte que Pla incideix profundament en la idiosincràsia del nostre poble. I l'anàlisi és tan profunda que allò que hi descobreix, amagat rere les manifestacions quotidianes de catalans i catalanes, pot dur-nos a la comprensió de quelcom que no ens és exclusiu en absolut. De fet, a tall gairebé anecdòtic, els refranys acostumen a tenir traduccions, si no literals, força exactes en altres idiomes.
A més, en Víctor Pàmies s'ha dedicat a establir, segons votació popular, el top ten dels refranys catalans. Vet-ho aquí cinc d'ells, recollits la setmana passada del Rodamots. I de Pàmies es diu que és paremiòleg, és a dir, "un estudiós dels proverbis, sobretot com a expressió de l'ànima i dels costums populars". Aquest vessant és precisament el que vull destacar dels refranys.
Però tornem a Pla. Allà on he dit que escriu això sobre els refranys, era per clicar-hi a sobre... amb el benentès que hi tinguem un mínim d'interès, esclar. El que estableix a manera de conclusió per mi és boníssim: s'ha de tractar de dir el que més o menys s'ha observat i sempre partint de la idea que crear una certa organicitat serà molt complicat i llarg.
L'objectiu dels refranys és organitzar la realitat? Tractar la realitat com un tot orgànic? Sí, sí, "orgànic" i "organitzat" tenen significats que s'impliquen mútuament, com indica el Diccionari de l'Enciclopèdia en la definició del primer de tots dos mots:
Relatiu als éssers organitzats. Cossos orgànics. Vida orgànica.
Perquè hom observa al seu voltant, i d'allò observat en fa norma massa sovint. En fa llei. Per exemple, si a la primavera ens ha plogut, i plou tot sovint, i els pares i els avis ens diuen que ja plovia, pel maig, cada dia un raig. I anar fent.
I aquest anhel de sistematització, d'establir una visió de la realitat i fins i tot avantposar-la a la realitat mateixa, aquest anhel de coneixement al capdavall, per mi és el que és i ha estat propi del poble. De quin? Doncs de tots (que em perdonin les excepcions).
Ell escriu això sobre els refranys, i de fet em fascina perquè n'extreu una suposada característica del poble català, però que jo considero que, abans o després, ha estat una característica comuna de tots els pobles.
Em fa l'efecte que Pla incideix profundament en la idiosincràsia del nostre poble. I l'anàlisi és tan profunda que allò que hi descobreix, amagat rere les manifestacions quotidianes de catalans i catalanes, pot dur-nos a la comprensió de quelcom que no ens és exclusiu en absolut. De fet, a tall gairebé anecdòtic, els refranys acostumen a tenir traduccions, si no literals, força exactes en altres idiomes.
A més, en Víctor Pàmies s'ha dedicat a establir, segons votació popular, el top ten dels refranys catalans. Vet-ho aquí cinc d'ells, recollits la setmana passada del Rodamots. I de Pàmies es diu que és paremiòleg, és a dir, "un estudiós dels proverbis, sobretot com a expressió de l'ànima i dels costums populars". Aquest vessant és precisament el que vull destacar dels refranys.
Però tornem a Pla. Allà on he dit que escriu això sobre els refranys, era per clicar-hi a sobre... amb el benentès que hi tinguem un mínim d'interès, esclar. El que estableix a manera de conclusió per mi és boníssim: s'ha de tractar de dir el que més o menys s'ha observat i sempre partint de la idea que crear una certa organicitat serà molt complicat i llarg.
L'objectiu dels refranys és organitzar la realitat? Tractar la realitat com un tot orgànic? Sí, sí, "orgànic" i "organitzat" tenen significats que s'impliquen mútuament, com indica el Diccionari de l'Enciclopèdia en la definició del primer de tots dos mots:
Relatiu als éssers organitzats. Cossos orgànics. Vida orgànica.
Perquè hom observa al seu voltant, i d'allò observat en fa norma massa sovint. En fa llei. Per exemple, si a la primavera ens ha plogut, i plou tot sovint, i els pares i els avis ens diuen que ja plovia, pel maig, cada dia un raig. I anar fent.
I aquest anhel de sistematització, d'establir una visió de la realitat i fins i tot avantposar-la a la realitat mateixa, aquest anhel de coneixement al capdavall, per mi és el que és i ha estat propi del poble. De quin? Doncs de tots (que em perdonin les excepcions).
dijous, d’octubre 07, 2010
Un bon forat on ficar l'eina
Fa poc un amic em va donar una perla lingüística, una forma de comiat que vaig trobar que m'agradaria moltíssim de parlar-ne al blog.
Fins ara sempre deia Salut i peles, i inclús vaig arribar a catalanitzar el meu cognom, del tot aragonès, pel sol plaer que el Salut i peles fos de part de l'Aguareles.
Òbviament, també tenim el Salut i força al canut, el qual no vol dir altra cosa que la forma precedent, ja que al canut s'hi ficaven els diners. I dic bé, ficaven.
Arribat el torn de la perla, de fet el principi és ben similar. Diu Salut i feina (de la qual convindríem que, en la majoria dels casos, traiem les peles), i un bon forat on posar l'eina!
És una bona perla, sí senyor, perquè és una forma del tot informal, i a més té aquell punt picant que aporta allò que molta gent troba a faltar en el català: força. En tot cas, quan ho va llegir en una nota damunt del meu escriptori, va esclafir a riure. Un riure gruixut.
Encara més, vet-ho aquí que un altre dia, revisant correus, trobo uns consells del Rodamots, referits precisament al verb ficar:
"El sentit recte del mot 'ficar' al·ludeix a fer entrar una cosa en un lloc, a introduir d'alguna manera, i per això fiquem diners a la guardiola o ens fiquem els dits al nas; sempre hi ha alguna cosa que entra, i per tant no podem ficar els llibres al prestatge ni ficar un determinat programa de televisió, frases que farem bé de corregir amb un senzill --i funcional-- 'posar'. Cal però preservar el 'ficar' en les expressions en què el seu ús és figurat (no tan físic), casos en què l'opció dolenta serà precisament 'posar', que rebaixa clarament la força del que diem: ens fiquem on no ens demanen, ens fiquem de peus a la galleda o ens fiquem algú a la butxaca."
De fet, l'apunt normatiu és de Rudolf Ortega, a Tinc més dubtes. El petit llibre del català correcte,2 (La Magrana).
A mi, m'agrada moltíssim la crida davant d'aquest fet, que a parer meu pot desnaturalitzar la llengua. El posar rebaixa clarament la força del que diem, diu Rudolf Ortega. I la meva reflexió és la següent:
Renunciarem a la força dels mots per por d'usar-los incorrectament? Per mi la resposta és que no, i, fins i tot acceptant que tan dolent és que fiquem els llibres al prestatge com que ens posem les mans a la butxaca, a mi, això segon m'agrada menys. De fet, no m'agrada gens. Em costa molt de pair la ultracorrecció, la qual és (repeteixo, per mi), la versió més sofisticada de la desnaturalització.
Fins ara sempre deia Salut i peles, i inclús vaig arribar a catalanitzar el meu cognom, del tot aragonès, pel sol plaer que el Salut i peles fos de part de l'Aguareles.
Òbviament, també tenim el Salut i força al canut, el qual no vol dir altra cosa que la forma precedent, ja que al canut s'hi ficaven els diners. I dic bé, ficaven.
Arribat el torn de la perla, de fet el principi és ben similar. Diu Salut i feina (de la qual convindríem que, en la majoria dels casos, traiem les peles), i un bon forat on posar l'eina!
És una bona perla, sí senyor, perquè és una forma del tot informal, i a més té aquell punt picant que aporta allò que molta gent troba a faltar en el català: força. En tot cas, quan ho va llegir en una nota damunt del meu escriptori, va esclafir a riure. Un riure gruixut.
Encara més, vet-ho aquí que un altre dia, revisant correus, trobo uns consells del Rodamots, referits precisament al verb ficar:
"El sentit recte del mot 'ficar' al·ludeix a fer entrar una cosa en un lloc, a introduir d'alguna manera, i per això fiquem diners a la guardiola o ens fiquem els dits al nas; sempre hi ha alguna cosa que entra, i per tant no podem ficar els llibres al prestatge ni ficar un determinat programa de televisió, frases que farem bé de corregir amb un senzill --i funcional-- 'posar'. Cal però preservar el 'ficar' en les expressions en què el seu ús és figurat (no tan físic), casos en què l'opció dolenta serà precisament 'posar', que rebaixa clarament la força del que diem: ens fiquem on no ens demanen, ens fiquem de peus a la galleda o ens fiquem algú a la butxaca."
De fet, l'apunt normatiu és de Rudolf Ortega, a Tinc més dubtes. El petit llibre del català correcte,2 (La Magrana).
A mi, m'agrada moltíssim la crida davant d'aquest fet, que a parer meu pot desnaturalitzar la llengua. El posar rebaixa clarament la força del que diem, diu Rudolf Ortega. I la meva reflexió és la següent:
Renunciarem a la força dels mots per por d'usar-los incorrectament? Per mi la resposta és que no, i, fins i tot acceptant que tan dolent és que fiquem els llibres al prestatge com que ens posem les mans a la butxaca, a mi, això segon m'agrada menys. De fet, no m'agrada gens. Em costa molt de pair la ultracorrecció, la qual és (repeteixo, per mi), la versió més sofisticada de la desnaturalització.
diumenge, d’octubre 03, 2010
La causa de la cosa o la cosa de la causa
La vella distinció entre símptoma i causa real sempre m'ha desvetllat un interès vivíssim. La medicina tradicional, la fórmula del "pastillasso-i-aquí-no-ha-passat-res", s'ocuparia únicament de la manifestació, això és, del símptoma, mentre que tot un seguit de disciplines i teràpies de caire alternatiu anirien més a l'arrel del problema.
Entre les segones, jo diria que s'hi pot comptar des de l'omeopatia, naturopatia, etc, fins a l'osteopatia, la fisioteràpia, la reflexoteràpia, les teràpies bioenergètiques...
Dins el marc de la carrera de Psicologia la distinció era clara i contundent. Hi havia el conductisme i la seva forma més evolucionada (cognitiuconductual) com a formes tradicionals, que s'ocuparien dels símptomes i poca cosa més, i tota la resta d'escoles, Psicoanàlisi, Fenomenologia, Gestalt, atacarien-estudiarien l'arrel (la causa) de l'afectació.
Entre els profes i dins de la Facultat mateix les segones no gaudien de gaire bona publicitat. Però això semblava que als estudiants ens estimulés a cercar més i més entre les "alternatives". Bé, m'incloc entre els estudiants tot i que mai no em va convèncer el discurs d'adoptar-ne unes en detriment de les altres. Veia tot plegat com un exercici reduccionista i perfectament parcial.
De fet, el que menys m'agradava dels nous corrents de pensament (bé, la psicoanàlisi no és gaire nova, que diguem, però sí que quedava al marge del discurs imperant a la uni, de manera que el nombre d'adeptes no parava de créixer), el que veia que no anava ni amb rodes, era el fet que titllessin les altres, les disciplines més clàssiques, de reduccionistes. Tant o més que les alternatives, pensava jo.
Amb el temps, al cap de molt, un amic de la família em va facilitar l'exemple esclaridor que mai ningú no havia esgrimit a la facultat, un argument fulminant a favor d'anar a l'arrel (la causa) del problema: ens va explicar que de jove li feien passar el mal de queixal posant-li una bossa d'aigua cremant damunt la panxa. El segon dolor anul·lava el primer, per més precari que fos el mètode. El símptoma moria, malgrat els efectes secundaris evidents.
En aquells moments, vet-ho aquí que m'ho passava molt malament a causa d'un eczema que em va afectar les mans, i vaig intentar curar-me-les, per prescripció mèdica, amb cortisona. I el símptoma desapareixia, sí, però al cap de massa poc l'eczema reapareixia, més virulent que la vegada anterior.
Aleshores, per consell d'una amiga que estava patint, miraculosament, la mateixa afectació a les mans, vaig deixar de prendre la cortisona i vaig visitar un metge naturalista que a ella li anava tan bé. Va ser la primera experiència amb "lo" alternatiu. El doctor no parava de dir-me que aniríem a l'arrel del problema, que segons ell era el fetge.
Resumint, que em va prohibir de menjar carn de porc, embotits, salses, xocolata, formatge, beure alcohol, cafè, llet... Vaig durar una setmana, amb la dieta, però no vaig deixar de visitar-lo. La veritat és que durant aquella setmana la millora va ser substancial; suposo que per això mateix no vaig deixar de visitar-lo. Em venia vitamines i tal, per a la pell, i un sabó neutre per a la dutxa...
Varen passar un parell de mesos i jo començava a tenir les mans força millor. Això sí, sense posar-m'hi cap mena de producte. "Mucho sol, y caminar cerca del mar", em deia el naturòpata. I aleshores vaig fer una feina que consistia a informar de les normatives de política lingüística a bars i petits restaurants regentats per immigrants. I la cambrera colombiana d'un baret del Poble Sec em va veure les mans i em va dir que era "curandera" i que el que havia de fer era posar-m'hi glicerina.
Jo vaig trucar al naturòpata per comentar-li tot plegat. I esclar, no fos cas que per seguir el consell d'una "curandera" se n'anés tota la feina en orris...
Ell em va dir, amb un to un pèl decebut, "eso no te hará ningún daño... es superficial... pero hombre, de esta forma nos olvidamos de ir al fondo del asunto". Jo vaig optar per anar corrents a la farmàcia, per comprar la senyora glicerina. M'ho havia passat fatal pel tema mans, i a més trobava a faltar de posar-m'hi alguna crema, encara que fos natural :))
Si la causa és interna, vaig pensar, si els nervis hi juguen --òbviament-- un paper decisiu, quin alleujament no em procurarà veure'm les mans una mica millor? Encara que la millora sigui superficial, vull dir.
Entre les segones, jo diria que s'hi pot comptar des de l'omeopatia, naturopatia, etc, fins a l'osteopatia, la fisioteràpia, la reflexoteràpia, les teràpies bioenergètiques...
Dins el marc de la carrera de Psicologia la distinció era clara i contundent. Hi havia el conductisme i la seva forma més evolucionada (cognitiuconductual) com a formes tradicionals, que s'ocuparien dels símptomes i poca cosa més, i tota la resta d'escoles, Psicoanàlisi, Fenomenologia, Gestalt, atacarien-estudiarien l'arrel (la causa) de l'afectació.
Entre els profes i dins de la Facultat mateix les segones no gaudien de gaire bona publicitat. Però això semblava que als estudiants ens estimulés a cercar més i més entre les "alternatives". Bé, m'incloc entre els estudiants tot i que mai no em va convèncer el discurs d'adoptar-ne unes en detriment de les altres. Veia tot plegat com un exercici reduccionista i perfectament parcial.
De fet, el que menys m'agradava dels nous corrents de pensament (bé, la psicoanàlisi no és gaire nova, que diguem, però sí que quedava al marge del discurs imperant a la uni, de manera que el nombre d'adeptes no parava de créixer), el que veia que no anava ni amb rodes, era el fet que titllessin les altres, les disciplines més clàssiques, de reduccionistes. Tant o més que les alternatives, pensava jo.
Amb el temps, al cap de molt, un amic de la família em va facilitar l'exemple esclaridor que mai ningú no havia esgrimit a la facultat, un argument fulminant a favor d'anar a l'arrel (la causa) del problema: ens va explicar que de jove li feien passar el mal de queixal posant-li una bossa d'aigua cremant damunt la panxa. El segon dolor anul·lava el primer, per més precari que fos el mètode. El símptoma moria, malgrat els efectes secundaris evidents.
En aquells moments, vet-ho aquí que m'ho passava molt malament a causa d'un eczema que em va afectar les mans, i vaig intentar curar-me-les, per prescripció mèdica, amb cortisona. I el símptoma desapareixia, sí, però al cap de massa poc l'eczema reapareixia, més virulent que la vegada anterior.
Aleshores, per consell d'una amiga que estava patint, miraculosament, la mateixa afectació a les mans, vaig deixar de prendre la cortisona i vaig visitar un metge naturalista que a ella li anava tan bé. Va ser la primera experiència amb "lo" alternatiu. El doctor no parava de dir-me que aniríem a l'arrel del problema, que segons ell era el fetge.
Resumint, que em va prohibir de menjar carn de porc, embotits, salses, xocolata, formatge, beure alcohol, cafè, llet... Vaig durar una setmana, amb la dieta, però no vaig deixar de visitar-lo. La veritat és que durant aquella setmana la millora va ser substancial; suposo que per això mateix no vaig deixar de visitar-lo. Em venia vitamines i tal, per a la pell, i un sabó neutre per a la dutxa...
Varen passar un parell de mesos i jo començava a tenir les mans força millor. Això sí, sense posar-m'hi cap mena de producte. "Mucho sol, y caminar cerca del mar", em deia el naturòpata. I aleshores vaig fer una feina que consistia a informar de les normatives de política lingüística a bars i petits restaurants regentats per immigrants. I la cambrera colombiana d'un baret del Poble Sec em va veure les mans i em va dir que era "curandera" i que el que havia de fer era posar-m'hi glicerina.
Jo vaig trucar al naturòpata per comentar-li tot plegat. I esclar, no fos cas que per seguir el consell d'una "curandera" se n'anés tota la feina en orris...
Ell em va dir, amb un to un pèl decebut, "eso no te hará ningún daño... es superficial... pero hombre, de esta forma nos olvidamos de ir al fondo del asunto". Jo vaig optar per anar corrents a la farmàcia, per comprar la senyora glicerina. M'ho havia passat fatal pel tema mans, i a més trobava a faltar de posar-m'hi alguna crema, encara que fos natural :))
Si la causa és interna, vaig pensar, si els nervis hi juguen --òbviament-- un paper decisiu, quin alleujament no em procurarà veure'm les mans una mica millor? Encara que la millora sigui superficial, vull dir.
dimecres, de setembre 08, 2010
Per ensenyar les paradoxes...
Em van ensenyar tan malament la literatura... Tenia 16 anys i la professora de Lite Espanyola no va saber arrencar ni mitja complicitat amb cap dels alumnes. Cap manifestació. Cap revolta, ni irreal ni somiada.
Del segle XVIII, només sabia dir-nos que era el segle del Despotisme Il·lustrat, "todo por el pueblo pero sin el pueblo".
I això és el que li dic sovint, que el seu despotisme és il·lustrat, perquè em diu que tot és per mi, sense tenir-me present de veres. I així aprofito tot el bagatge intel·lectual per bastir-me una cuirassa a partir dels mots que m'han ressonat al llarg dels anys d'escolaritat, universitat i els de després. Una armadura que és armatova, que pretén penetrar --calar fons-- més que no pas doldre ningú.
Recordo, també, com em van ensenyar les paradoxes. "Una idea contradictòria només en aparença". Per exemple, "és quan dormo que hi veig clar".
Aleshores ja m'agradaven les paradoxes, però aquest exemple no el vaig trobar mai gaire bo...
No em va penetrar, en absolut... Es va quedar en algun racó de la memòria on guardo les frases així, que no em diuen gaire res.
Com de més útil hauria estat una bona manera de transmetre la paradoxa. Quant de fruit no hauria portat un poc més de llum, sense exagerar, però més potent al cap i a la fi. Una idea propera, quotidiana, un objecte modest, i fins i tot vulgar, com podria ser-ho un cafè. Un tallat.
Jo explicaria als alumnes que hi ha bars on demanes un manchado, i et serveixen un cafè amb només unes gotes de llet. Jo sempre l'havia demanat al revés, el tallat (llet amb molt poc cafè), però al capdavall vaig saber que la proporció era la inversa. D'altra banda, s'hauria tractat de manchada (o "manchá", a Andalusia), de leche, i no pas manchado, de café.
A més els diria que en italià passa el mateix, que un tallat és un macchiato (de macchia, taca). I aquest concepte, taca, és el que exemplificaria gràficament, meridianament, la paradoxa. Perquè sembla que no pugui ser, sembla contradictori que el blanc immaculat (macula, del llatí, donaria macchia d'una forma banstant evident) pugui tacar res, i menys el color negre del cafè.
Del segle XVIII, només sabia dir-nos que era el segle del Despotisme Il·lustrat, "todo por el pueblo pero sin el pueblo".
I això és el que li dic sovint, que el seu despotisme és il·lustrat, perquè em diu que tot és per mi, sense tenir-me present de veres. I així aprofito tot el bagatge intel·lectual per bastir-me una cuirassa a partir dels mots que m'han ressonat al llarg dels anys d'escolaritat, universitat i els de després. Una armadura que és armatova, que pretén penetrar --calar fons-- més que no pas doldre ningú.
Recordo, també, com em van ensenyar les paradoxes. "Una idea contradictòria només en aparença". Per exemple, "és quan dormo que hi veig clar".
Aleshores ja m'agradaven les paradoxes, però aquest exemple no el vaig trobar mai gaire bo...
No em va penetrar, en absolut... Es va quedar en algun racó de la memòria on guardo les frases així, que no em diuen gaire res.
Com de més útil hauria estat una bona manera de transmetre la paradoxa. Quant de fruit no hauria portat un poc més de llum, sense exagerar, però més potent al cap i a la fi. Una idea propera, quotidiana, un objecte modest, i fins i tot vulgar, com podria ser-ho un cafè. Un tallat.
Jo explicaria als alumnes que hi ha bars on demanes un manchado, i et serveixen un cafè amb només unes gotes de llet. Jo sempre l'havia demanat al revés, el tallat (llet amb molt poc cafè), però al capdavall vaig saber que la proporció era la inversa. D'altra banda, s'hauria tractat de manchada (o "manchá", a Andalusia), de leche, i no pas manchado, de café.
A més els diria que en italià passa el mateix, que un tallat és un macchiato (de macchia, taca). I aquest concepte, taca, és el que exemplificaria gràficament, meridianament, la paradoxa. Perquè sembla que no pugui ser, sembla contradictori que el blanc immaculat (macula, del llatí, donaria macchia d'una forma banstant evident) pugui tacar res, i menys el color negre del cafè.
dilluns, de juliol 26, 2010
Assaig per a una noció-nació
El meu país és molt petit. És petit i du imprès un segell de qualitat. És un país de pencaires que ho fan bé. Que els criden de fora perquè són capdavanters. Al meu país n'hi ha un munt, de capdavanters.
El meu país és emocionant com ho són tots els països que emocionen. I si emociona més, esclar, és perquè toca més de prop. El fet de les emocions és perfectament subjectiu. A un el toca allò que l'ha acompanyat, allò que li ressona, que ha sigut. Tururut.
El meu país demana coses que no se li donen. Les dades indiquen que la gent ha volgut una cosa que cotradiu una certa interpretacó d'unes certes lleis. I aquest fet atempta contra la raó, la qual regeix la gent del meu país, hereu de la il·lustració.
No demanem perquè el nostre és millor que els altres. No ens volem diferenciar de ningú. Volem el que tant hem parlat, tant i tant, i que ens pertoca de dret i de fet.
Jo, en tant que català, en tant que seguidor de la raó, faig la feina ben feta. Per això em desil·lusiona veure com s'està imposant una dicotomia que, al meu entendre, no s'adequa a la realitat. No s'aguanta. Es tracta d'una idea cabdal: la d'oposar Catalunya i Espanya.
No es tracta, però, d'oposar dues idees abstractes; més aviat, em sembla prou evident que l'oposició participa --participaria-- de l'àmbit dels sentiments. Si ens sentim catalans no ens hauríem de poder sentir espanyols. I a l'inrevés.
Sentir-se alhora català i espanyol, si triomfés el món de la dicotomia, si finalment resulta que és perfectament plausible, i que els humans som com màquines programades per a sentir-se una única cosa, provocaria pel cap baix un conflicte psicològic en aquells que patissin --patíssim--aquesta síndrome.
Ara bé, ¿i si no ens sentim especialment res? ¿I si el que fem, o intentem fer, és anar tirant, estimar-nos, ser feliços, alegrar-nos quan neix el fill d'un amic, quan Espanya guanya el mundial, quan el Barça guanya tot el que es pot guanyar, emocionar-nos quan sentim la música de l'àliga, a Patum, i la cançó per la mort d'uns miners a Avilés?
Doncs si no ens sentim especialment res, si el català no és un problema ni el castellà tampoc no ho és, si valorem altres coses que no la procedència de les coses ni de la gent, una certa interpretació d'unes certes lleis esdevenen un atemptat flagrant contra la raó, i les realitats espanyola i catalana resulten irreconciliables. Les realitats i els sentiments.
Aquesta dicotomia l'alimenta una certa visió d'Espanya, la qual és l'únic, al meu entendre, que cal combatre. I la resistència, la feina ben feta, l'hem de fer amb el cap, que de la reacció ja se n'han ocupat els sentiments.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)