Perquè sí

Veig que no me'n vaig sortir amb l'últim post... Volia fer una crònica en espiral; que s'anés embolicant i que acabés sent un caos! Pensava que hi hauria deixat entreveure espurnes d'humor, també. Ai, les espurnes, que m'agraden. Si arribés a escriure espurnes ja estaria contentíssim! Prou que a vegades em penso que n'escric, però bueno...
Total, que m'ho vaig passar força bé a Menorca. En guardo un bon record. Fins vaig escriure un poema, perquè amb llibreta a la mà, i bolígraf, és fàcil que m'arribi la febre aquesta del verb.
Passa que començo sovint els poemes amb un "vull". Estic ben bé carregat de voluntat, podríem dir. És la força del desig, suposo. A La mort i la primavera, de Rodoreda, se'ns presenten les dones embaraçades, amb els ulls tapats, "per matar-los el desig". Ho vaig trobar boníssim. De fet no coneixia el "desig" com a traducció d'antojo, de manera que la "mort del desig" per mi significava anul·lació de la voluntat, com una negació de l'ànima...
Oh, i sense més dilacions, el poema, que m'agradaria que encapçalés un petit recull que penso anar forjant durant el curs i fins que no l'acabi... Sarajevo, mon amour.

Vull que siguis aquí
perquè sí
Pel capritx estètic
d'un passeig vora el mar

Tenir-te i reveure't i ser-te
ençà dels somnis
sense el pes de normes
ni gramàtiques

Per la sola enyorança
de contorns
la màgia de l'instant
i el frenesí... això és
perquè sí

Menorca on my mind

Tercer cap de setmana a Menorca. Aquesta vegada per assistir a unes jornades sobre Normalització lingüística, a Maó. Ja es veu com estic "puesto" en el tema, eh! M'hi dedico i volia conèixer, de la mà dels mateixos protagonistes, quines polítiques es practiquen en aquest sentit. La llengua i els joves.
Hi havia l'assessor lingüístic de Ràdio flaixbac i Flaix FM, un representant de la Secretaria de Política lingüística de la Generalitat, l'Espartac Peran com a representant del programa de TV Bocamoll i doncs d'un enfocament lúdic de la llengua, i altres ponents tots i totes molt interessants.
A banda de l'interès per tot allò que toca de lluny o de prop la meva feina, tot allò que engloba les lletres i la comunicació, m'estava a casa la noia que vaig conèixer el primer cap de setmana as Mercadal, per festes. Hi havia ella i el company de pis. I jo que m'estava a la tercera habitació perquè el segon cap de setmana ja va quedar clar que les sensacions del primer cap de setmana havien estat pròpiament un miratge. Ah, l'amor, i si no fos un miratge?
Ara bé, ens tornaríem a veure i potser... no, el molt alliçonador m'ho va deixar del tot clar la setmana passada: "No t'esperis res d'aquesta trobada". Oh, i prou que li vaig fer cas, però és que de les il·lusions al que em vaig trobar hi ha ben bé una distància enorme!
Me la vaig trobar feta un nyap. Divendres va saber que tenia principi de pneumonia i és clar, jo que m'imaginava que me la trobaria a casa, fent repòs, quan vaig tornar de les conferències, però no. No tenia manera de trucar-la perquè se li havia espatllat el mòbil.
Em vaig trobar al carrer, amb la clau de la porta del carrer que no obria (sense clau, idò!), i me'n vaig anar per Maó a sopar en algun baret de tapes o semblant. I vaig conèixer un noi menorquí i un de xilè que em van acompanyar la resta de la nit, fins que el company de pis arribava i vaig poder pujar a fer el son.
I dissabte dos quarts del mateix, el matí de conferències i a dinar amb una noia del Brasil que havia participat a les jornades com a testimoni del programa d'intercanvi lingüístic a Menorca. Durant el dinar li vaig dir que no li podia dir la gràcia que em feia "estar dinant amb una brasilera que xerra menorquí". I aleshores va ser que vaig rebre un truc de la col·lega malalta, des d'un altre poble i amb el mòbil d'un amic i doncs breument, que si us plau que no truqués més al seu company de pis (li havia trucat divendres perquè volia saber a quina hora podria entrar a casa...), perquè ella ja tenia prou problemes i l'últim que li faltava eren problemes amb el company.
Vaja, em vaig sentir culpable, però ja no hi podia fer res. L'únic va ser arribar a Maó i mirar Internet i fer temps fins a les set que vaig provar de trucar a l'intèrfon i no em va contestar ningú. Llavors al tercer pis, on una àvia va sortir al balconet i va demanar-me què volia. Jo li vaig dir que m'havia deixat les claus del carrer a dalt, que anava al quart, i de seguida em va obrir amb un somriure als llavis.
I aleshores vaig assabentar-me que el Paul Newman havia mort. I feien una pel·li seva al 33, però va arribar el company de pis, que també és de Granada, i vam veure una altra cosa. El futbol tampoc no li agradava, tot i que veient com va acabar el partit de dissabte, millor no haver-lo vist, tu. La col·lega tampoc no la vaig veure més...
Només és una crònica, espero haver-hi deixat anar el mínim de judicis...

Qüestions pendents...

No vull deixar l'activitat d'escriure. Ara que m'endinso en el món de la literatura catalana contemporània, no ho vull. Puc pujar-hi de peus.
L'altre dia li vaig dir al Marc, el guitarrista alliçonador i actual company de pis, que fes el favor de no dir "lis" (per exemple, lis dono de menjar als gats) Li ho vaig dir amb tota cura i mà esquerra, de manera tal que fins i tot m'ho va agrair. Després vaig bromejar una mica amb el tema, dient-li que el faria servir d'exemple a l'aula: No us preocupeu si no us surt a la primera; penseu que un amic, vallesà de tota la vida, encara diu "lis"... I el tio es pixava de riure, però es va sentir d'alguna manera ferit i va demanar-me què havia de dir en comptes d'allò (no goso tornar-ho a escriure, hahaha). Oh, jo li vaig admetre un "els hi", perquè vaig pensar que a "els", tot sol, ja hi arribaríem en les lliçons subsegüents... A més vaig estudiar a la uni que "els hi" /elzi/ és un tret que caracteritza, entre altres, la parla barcelonina, tan menyspreada per part de tothom (i jo entre ells)... Així doncs, vaig pensar, si el vallesà parla barceloní, serà com creure'm al melic del món i el meu accent m'agradaré una mica més.
Demano disculpes a les que no sou fonètiques, per descomptat, però és que aquesta lleu explicació em porta finalment a abordar l'objecte del post, el qual, d'altra banda, m'ha vingut mentre escrivia la parrafada precedent:

De què en diem "parlar bé"?

Oh, ja sé que cadascú té la seva resposta a aquests tòpics... però què me'n dieu d'un intent d'aclariment; totes les aportacions seran d'allò més ben rebudes. Abans, però, uns punts de partida:
1. Parlar bé vol dir parlar correctament, amb el sant diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans a la mà?
2. Parlar amb accent del vallès, però dir "lis", és parlar malament? (Bé, jo admeto que sona fataaaal el maleït "lis", que fa venir mal d'orelles...)
3. Dubte de tipus pràctic: podem dir que dir "lis" no és català? (a banda de la flor...)

Em pregunto tot això perquè una de les fites més importants que tinc a la vida és parlar bé i ensenyar bé :)

El preu de l'ort.

He pres notes per al post... És que últimament escric gairebé d'esma!! Espero que el contacte amb els alumnes em donarà el to. De moment pensava fer un recorregut en el temps fins arribar al viatge. Explicar, per exemple, com parla la meva mare, amb la "t" final, com la meva àvia, sense importar-los gaire la manera de dir... Un dia va començar que s'havia apujat el preu de l'or(t), i un segon abans discutíem sobre la fruiteria del barri, i jo esclar vaig pensar-me que em parlava de l'hort... La meva mare és joiera. Ven joies.
Però també diu premi(t) i cor(t). I jo em parteixo per dins, com dissimulant, i ella m'ho nota...
Per a mi és com un premi si us va agradar l'Ovidi de l'altre dia. És que el vaig traduir jo mateix, encara que fos del castellà :P
A Sarajevo, vaig llegir-lo a estones mortes, al pis del Fermín, mentre sentia els coloms passejant pel terrat de l'edifici... De nit era molt pitjor, abans no se m'acabava d'endur el son, perquè el soroll de l'aleteig i les petites topades contra la superfície metàl·lica eren pròpiament tenebroses. El meu amic els té un pànic autèntic, i un dia fins i tot en vam trobar un que s'havia colat dins de l'escala de casa... Que ens va costar de fer-lo fora! Quina situació tan grotesca, vaig pensar de regalar-li La plaça del Diamant. Seriosament, el tio viu amb les finestres tancades, amb la de sol i calor que fot en aquell àtic de Déu... i tot pel pànic als coloms.
A estones vaig trobar a faltar una bona lectura en català... Aquest any he llegit Llorenç Villalonga i El Guepard, i Rodoredes, i l'Zweig, i Jaume Cabré... He al·lucinat. La segona meitat del XIX i principis del XX, apassionant. Coneixeu l'Stefan Zweig? El temps d'ahir. Memòries d'un europeu. El meu pare, amb 66 anys, professor de Pedagogia de la UB, prejubilat, m'ha dit que fer-li conèixer aquest autor era el regal més collonut que li havia fet mai a la vida. Jo per contra suposo que el regal més gran és el fet d'haver nascut, altrament ni Zweigs ni hòsties!! :))

Que hi ha algú???

L'estiu, genial. He escrit poquíssim, gairebé gens. He copiat un fragment de l'Art d'estimar, d'Ovidi, que tenia el meu amic Fermín a Sarajevo. Ara m'agradaria haver escrit més i tot plegat, però la inspiració em va venir del riure i del viure i les lumières... doncs això, que no vaig tenir el neguit ni el moment per ordenar o explicar-m'ho tot plegat amb lletres.
Sarajevo és preciós. El que més em va impressionar va ser l'entorn muntanyós de la ciutat. Després de la sequera que hem passat i tot plegat, al·lucinava amb la de riqueses naturals que tenen per allà! Hi havia la part turca plena de barets on prendre cafè i tes i pastes... Vaig coincidir amb un festival de cinema amb ple de documentals sobre la situació a la ex-Jugoslavija. Quina passada d'història tan recent, quina passada de llengua!!!
Ai, els records s'encavalquen i no em sento amb prou forces com per destriar-los... he pensat d'anar-vos-els mostrant així que em vindran.
A banda de tot em vaig lesionar el braç dret en un dels viatges en tren, de Ljubljana a Zurich, i ara m'és un pèl penós aquest esforç d'escriure... Un altre dia us explico com tenia la granja dels amics suïssos a tocar de Zurich, i com vaig recórrer encara tres quartes parts de país (fins a Ginebra) per canviar de tren i arribar finalment a la granja... Aquest meu cap passa de mapes i l'aterratge és sovint tan dolorós!!! ;))
Bé, deixaré el fragment "ovidià", encara que sigui per reprendre'l en un altre post:
Persisteix, i venceràs amb el temps la mateixa Penèlope. Troia resistí molts d'anys, però fou finalment vençuda. Si et llegeix i no et vol contestar, no l'obliguis a fer-ho; procura únicament que continuï llegint les teves tendreses, que ja respondrà algun dia al que va llegir amb tant de gust... Els favors arribaran d'ells mateixos en temps oportú. Tal volta rebis una resposta trista, pregant-te que deixis de sol·licitar-la; ella tem allò que et prega i desitja que segueixis fent el que et prohibeix. No et desanimis, no t'aturis, i ben aviat veuràs satisfet els teus desitjos.
Quin paio, aquest Ovidi!!! hahahahahaha