Un casament feliç

No voldria, sobretot, que s'acabés l'any sense penjar el discurs que vaig fer al casament del Marc i la Maria.

Maria i Marc, Marc i Maria, m’alegro tant que us caseu... M’alegro tant de la vostra unió que no he pogut ni volgut quedar-me callat sense dir res. Però no només l’alegria m’empeny, amics estimats, a aixecar-me i fer-vos sentir la meva dolça veu. El sentit del deure m’impedeix de deixar de traslladar a la Maria les paraules que vaig sentir-te dir a tu, Marc, mentre dormies, al Marroc.

Varen ser paraules tendres i d’amor, que tot seguit us diré. I dic “us diré” (o sigui, a vosaltres) perquè si bé el poema del Marc és per a la Maria, tots vosaltres, com jo, participem de la festa d’aquest amor. O, millor: participem d’aquest casament, el qual no és altra cosa que celebració de l’amor.

Amb tot vull que abans quedi molt clar que al setembre vàrem anar al Marroc per fer el comiat de solter del Marc. Que vam llogar una casa de tres pisos amb solàrium i tot el confort.

I mira, Marc, que jo em pensava que eres un insensible i cap quadrat... però com havia de ser el que deies que en llevar-me a mitjanit i arribar vora el teu llit i escoltar-te, va semblar-me que encara somniava.

Deies, “Maria, t’estimo”, però això, a banda de ser una obvietat, em va semblar un pèl cursi. (Ho deixo anar al principi perquè sempre és més convenient començar malament i anar millorant que no pas començar bé i empitjorar.)

També vas dir: “Fa deu anys que anem junts i per mi encara és com el primer dia” (oi?) I no et vas aturar:

“Maria, sento un desig per dintre
que no em deixa viure.
Ja dormi o balli o vagi amb camell,
no m’abandona ni un moment.
Quan estic excitat és molt pitjor
i tu ho saps, que m’excites, tu ho saps prou!
N’he vist tantes de dones al Marroc...
però cap d’elles no se t’assembla!
A banda de dur les cares tapades, segur que
si no les hi duguessin tampoc no
serien tan precioses com la teva.
Perquè tu per mi ets el món, i més i tot!

I aquella composició, amics i amigues, allò es va anar fent gran i gran i va anar creixent i creixent fins arribar al punt en què es va enlairar. I va anar tan amunt, però tant, que de veritat us dic que si ho haguéssiu vist ara sabríeu que el que us dic és cert. Perquè hauríeu vist, com jo, que les paraules, en l’aire, semblaven una àliga abraçant el cel amb les seves ales. I tota majestuosa va iniciar el descens i com més a prop era de mi més superfície del cel abraçava.

Quan va arribar damunt la font del jardí, Marc, vas trencar tot l’encant i la màgia de l’escena... en posar-te a roncar. Allò va ser la dissonància majúscula. La fi del món. Vaig quedar-me del tot abatut i esmaperdut. A QUADRES.

I amb el record encara viu de l’aleteig majestàtic de l’animal, vaig tenir una fortíssima impressió que encara avui només puc explicar-me mitjançant un dels ensenyaments del jove Ícar: “Fins i tot els ocells, quan moren, van a parar a la terra”.

I des d’aleshores que dono voltes a la idea, estimats. I el millor que n’he sabut treure és que si la mort fa caure els ocells, no veig perquè no pot ser l’amor el que ens faci enlairar-nos a nosaltres.
Així, doncs, Maria i Marc, Marc i Maria, tan sols em queda per donar-vos un únic consell: A volar!!!

Chez Perversion

14 juillet, 2001

On cherche la côte.
La mer est calme; pas complètement, mais assez.
Puis les enfants dorment. Ils font des reves de marins,
de trésors cachés et de princesses captives.
Eh oui, le soleil a brulé de toute notre vie.
Quelques fois on est resté dans la pénombre, pourtant.
Finalement la côte sortira à notre rencontre.
Des pierres géantes nous souhaiteront le bonsoir.
C'est sûre et certain! Comme la nuit qui avance.

Francesca o la gènesi de la poesia.

Cal una predisposició de l'ànim determinada per a la poesia? Pots estar fet un nyap i escriure res que enganxi i desvetlli complicitats? A Toulouse hi vaig conèixer una noia que em va fer fer poesia. Fins i tot en italià. Sense tenir-ne gaire idea. I tot per la lluïssor de la llum als seus ulls... Perquè cada cop que parlàvem (les yeux dans les yeux) semblava que plorés!!! Jo no m'ho acabava de creure: era petita petita i dolcíssima criatura, que em deia "piccolo Isacco", "il mio piccolo Isacco".
Jo volia fer alguna cosa amb aquella brillantor que li venia als ulls en quedar-nos mirant l'un a l'altre. De seguida vaig tenir la pensada d'assimilar aquelles refulgències a les de la llum de la lluna reflectida sobre el mar. Era una imatge que sempre m'havia corprès, i ara el ulls de la Francesca em corprenien.
Així, doncs, després d'unes quantes recomanacions i bons consells dels companys italians de la residència, la situació va acabar sent la següent: Nei tuoi occhi ho visto la luce tremare, come la luna e le stelle sul mare.

Sec

M'he quedat sense bloc. Uns bons dies sense armes narratives. Solament uns fulls massa petits, en una llibreta lligats. Neva al Pirineu i les boires em pesen com quasi bé sempre. Ja m'ho pensava tot aquest mes que he passat fora la pàgina: malenconia. Patologia que afecta l'ànima i les ganes de fer coses. Les ganes de buscar i d'innovar i fer provatures i aventures.


Sense cap imatge gaire viva per exposar, cap vivència ni demència digna de menció. La melancolia s'ho menja tot, ja ho veieu. Em recorda el paper de "la nada" a "La historia interminable".

Happy pills contra el mal de cor

Contra les claus que es perden soles.
Em vaig trobar l'altre dia, a la moto, aquesta enganxina. Una enganxina on hi deia això. Amb, a sota, una creu rosa igual que la Creu Roja. Em va semblar una broma del destí. Una d'aquelles bromes pesades del destí. Però em va fer somriure, per sort, perquè tot i ser pesada va provocar-me l'alleujament d'adonar-me que no es tractava d'una multa ni cap altra sanció. Encara no sé de què es tractava, à vrai dire. En tot cas, el nom em va semblar "cachondo" (happy pills). Això em va tenir content un bon moment.
De fet aquestes dues setmanes he anat saltant d'alegria en alegria molt seguidament. La primera setmana perquè me la vaig passar escrivint el meu discurs per al casament del Marc. I la segona perquè me l'he passada ressacós de l'èxit que van tenir l'actuació i el text. Sobretot el text.
I, ben mirat, això de happy pills pot molt bé ser una campanya publicitària de qualsevol cosa. La qual cosa em connecta (mitjançant aquesta xarxa connectiva que em traspassa l'ànima) amb una campanya de l'ajuntament que --i per això vaig alegrar-me també una bona estona-- s'anuncia de la manera que vet aquí: Tinc tan bona salut que el cor només me'l pot trencar l'alba.
Així doncs, no m'atreviré a dir que tinc GAIRE bona salut perquè --j'en suis persuadé-- si no fos per desoris com ara les happy pills (contra les claus que es perden soles) a hores d'ara el meu cor ja feia malves.

Encara Fabre

Doneu-me un cor més petit,
que aquest que tinc no se m’omple.
Només l’anhel d’infinit
i el vent, per les quatre portes...

Josep Palau i Fabre (Barcelona 1917)



Estava buscant al diccionari de l'Enciclopèdia el significat d'anhel i doncs m'he adonat que era tot just el que em pensava: desig vehement. Amb aquestes mateixes paraules. Ho devia haver buscat alguna altra vegada. Si no, no m'ho explico.

A banda del mot el poema m'agrada. Vull dir que a banda d'anelhar (és a dir, de desitjar vehementment) l'infinit. Aquesta idea em deprimeix més que no pas divertir-me. Perquè em sembla un mot molt pesat, aquest infinit. Les quatre portes no les entenc, és clar, però el poema em transmet un no sé què gegantí que m'agrada força.

Professor de llengües.

Des de l'agost que no escrivia... Notava que em faltava alguna cosa i no encertava a trobar què era! Ja us ho havia dit, oi, que treballava de korrektor de kapellans? Segur que sí, en guardo un molt bon record. Els kapellans són bona gent i creuen en el que fan.
Ara he trobat una altra feina que està molt bé: profe de català per a adults. Feia tres anys que mirava de treballar d'això, tu. Vaig fer el nivell D mentre treballava al MNAC i en acabar-lo, i en arribar el setembre, vaig agafar l'atur per poder treure'm el K sense haver de kurrar. Això va ser el curs passat. Un curs duríííssim, la veritat. Una kanya com mai a la vida no m'havia donat. Fins i tot sentiments radikals d'inutilitat, d'ineptitud.
Fa unes setmanes, en el context d'unes jornades sobre l'ensenyament de llengua catalana a no catalanoparlants, vaig assabentar-me del fet que aquest any sí que havien fet el curs de Postgrau de català per a adults, dins el departament de formació del professorat de la UB. Valga'm Déu, aquest hauria estat doncs tot un altre any si per comptes d'estudiar el maleït curs de Korrecció hagués estudiat l'altre postgrau... Altra vegada la mala sort va voler fer-me la traveta: no és que no hi truqués interessant-me per l'esmentat postgrau, no, el que va passar és que els vaig trucar i em van dir que aquest curs (2006-2007) no el farien.
Bé, doncs, el cas és que per fi faig de professor al CPNL, que per fi sóc un tècnic del Concorci per a la Normalització Lingüística. Per fi treballo amb la matèria prima que aprecio més del món mundial: les lletres. Els mots. Les oracions. Les funcions sintàctiques. La comunicació.
I la primera intuïció que vaig tenir respecte d'aquesta professió va ser a la tan recorreguda pel·lícula El lado oscuro del corazón, on a banda de poetes hi apareix un bon vivant francès que, davant la pregunta que obsessiona el poeta-protagonista durant tota la pel·li (pregunta que li fa la Mort, personificada en una dona vestida de negre que vol convence'l que la poesia no és realment un ofici), "¿Qué sos, vos?", respon (amb un inconfusible accent gabatxo) "Yo soy profesor de lenguas". Recordo que en sentir-ho m'imaginava dient-li a la meva mare, vull ser professor de llengües.

Emmanuelle

L'última pel·li del Médem, la vaig veure ahir i ja comença a agradar-me ara. Em va semblar massa embolicada en un primer moment, massa moviments no gaire ben lligats... M'agraden les istòries més simples del mateix director. La ardilla roja, per exemple.

Em va agradar la prota, és clar, perquè està com vol i més encara. Però el director li fa dir unes coses que vaig trobar un pèl gastades... Al final, vaig alegrar-me en veure una escena on la mateixa prota (Manuela Vellés) engoleix un espàrrec gegant com si fos un "nabo de campeonato". Fins a l'esòfag i després el treu tot sencer. Una bona vacil·lada, sí senyor.

Però què vols que et digui, sembla com si tot plegat quedés-des-naturalitzat pels diferents paisatges que acompanyen l'acció dels personatges. Per l'aventura en un veler, per Eivissa, per una casa de colònies propietat d'una francesa que s'autodenomina "mecenas" (yo a la que me cenaría es a la Manuela).

Ara que he dit Manuela, jo ja he sortit amb noies que es diuen Manuela. Bé, sortir-hi el que es diu sortir-hi, potser no. Hi he tingut affaires. De fet es diuen, o es deien, Manuelle. Dues en un any, dues a Toulouse. La primera, una boja rematada, la vaig conèixer en una plaça on hi havia una banda tocant el tango. Ella estava ballant (o fent que ballava) amb unes amigues, i me li vaig apropar i em vaig oferir com a parella i de passada li vaig demanar si me'n podia ensenyar, de ballar. Ella em va respondre que "avec plaisir" (serà un plaer), i que d'aquesta manera, ballant, n'apendríem tots dos. De seguida varen sortir els punts en comú, i així vam passar una bona estona agafadets i enraonant d'allò que em venia al cap, que de francès no en sabia gaire (tot just era el meu quart dia a Toulouse). Em va deixar anar com de passada, com qui no vol la cosa, que havia estat internada uns dies en un hospital psiquiàtric. (Però, suposo que per allò que diuen, que sentim només el que volem, això no ho vaig sentir!!) Aleshores, acabat el ball, em va proposar d'acompanyar-la a casa i jo no vaig refusar la invitació.

Després ens vam trobar uns quants dies per la facultat, ja que tots dos estudiàvem psicologia, però va tenir una o dues relliscades grosses i jo no vaig voler cedir (aquella vegada, no) davant la meva tendència a sortir amb noies "difícils".


L'altra Emmanuelle (Manu), la vaig conèixer en un sopar amb una colla d'anglesos de la residència universitària (la mateixa on vaig conèixer la Francesca, l'italiana dels "castells a la defensiva"). S'ho va fer venir bé per seure al meu costat i acaramelar-se progressivament amb mi. I del sopar a la resta de la nit i a la resta de l'estiu, durant el qual vam estar ara que sí, ara que no i, aquí volia anar a parar, dient-me ella que hi havia un noi que l'havia estimada durant quatre anys i doncs que ara ella havia d'estimar-lo. Jo, evidentment, no m'ho creia, però estava tan bona que no me la volia deixar perdre. Si no el seu contacte, sí la seva companyia i la possibilitat d'arrencar-li somriures fortius.

Oh, si pogués traspassar l'ordinador amb el sol so de la "u" francesa, us adonaríeu de com pot arribar a ser de sensual el nom d'Emmanuel. De com la literatura pot arribar a perdre un xavalet de 21 i 22 anyets que no hi acaba de tocar del tot, de peus a terra.

El cascabel

Juntáronse los ratones
para librarse del gato;
y después de largo rato
de disputas y opiniones
dijeron que acertarían
en ponerle un cascabel
que andando el gato con él
librarse mejor podrían.

Salió un ratón barbicano,
colilargo, hociquirromo
y encrespando el grueso lomo
dijo al senado romano
después de hablar culto un rato:
-¿ Quién de todos va a ser
el que se atreva a poner
ese cascabel al gato?

Lope de Vega

Fabula docet...
Esta fábula enseña que del dicho al hecho hay un buen trecho.

Enamorat de l'amor.

Ferran estava enamorat de l'amor, passava aquell estat propi de les criatures de la seva edat en el qual una mena de desig sentimental i eròtic viu latent en totes les idees que el cervell elabora i en totes les impressions que es reben del món exterior. L'home estima i no sap ben bé el que estima ni el que vol; hi ha tots els elements subjectius barrejats d'una manera tendra i confusionària, i manca l'ésser concret per canalitzar, per destriar els elements. Manca la persona per establir el contacte. No s'ha trobat encara la dona, però se'n pressent el perfum; en la claror, en les músiques, en les mirades de totes, en la malenconia inexplicable, en els somnis nocturns, en l'aigua fresca del bany i en el vol de les orenetes. L'home només viu enamorat de l'amor.
Sagarra, Vida privada.

M'ha tornat a passar: m'he enamorat. I aquesta vegada d'algú concret i tal, però el meu amor no deixa d'assemblar-se molt i molt a aquest de què parla en Sagarra... Jo diria que sempre que he sentit aquesta mena de desig o d'atracció o de sentiment (l'amor), ha estat com un esclat de quelcom que ja feia temps que era a dins meu i que aprofita aquestes ocasions per treure una mica el cap i veure què passa per fora.

De fet amb la literatura és exageradament així que tot acaba succeint: si mai he escrit res per a alguna noia, era un sentiment universal el que m'omplia i em colpia, el que em vessava per totes bandes. Ja podia adreçar el text a una noia, que sempre acabava adonant-me que el resultat era més aviat per a la noia; o, fins i tot, per al camí --altrament anomenat amor--que alhora ens separava i que ens unia.

El plural dels mots en EA

Una de les normes més elementals de la gramàtica catalana és la que prescriu que tots els mots acabats en a àtona, en la formació del plural, a més d'afegir una s, canvien aquesta a en e. Dit d'una altra manera, fan el plural canviant la a final en es. Un escrit que contingui plurals en as sempre és obra, certament, d'algú que encara no s'ha iniciat en els aspectes més bàsics de la normativa de la llengua catalana.
Albert Jané, Aclariments lingüístics

Curro amb majúscula inicial.

Que bé. Finalment he aconseguit curro. Només per al mes d'agost, però com a corrector. Corregiré un setmanari religiós que es diu Catalunya Cristiana. Un curro és un curro i ja està tot dit. I si a més fas jornada intensiva i de dilluns a divendres i corregeixes l'edició catalana i la castellana, doncs està molt bé, què carai!
Apunt interessant: En les obres de tema religiós, tant els mots Déu i Papa com, d'una banda, díctics relacionats amb aquests éssers (faci's la Teva voluntat...), s'escriuen amb majúscula inicial.

El lado oscuro

Yeah! Dissabte passat vaig anar a una concentració de Harley Davidsons. Bé, de fet anava al concert d'uns col·legues, però resulta que el concert era a Calafell, en una d'aquestes concentracions. Va ser tot un festival, ple de personatges i penya superautèntica. Amb passió pel món de les motos. Passió de veritat, d'aquelles que defineixen un estil de vida. I veure'ls tots junts bevent cervesa i escoltant la música heavy dels concerts... doncs això, que em va agradar molt.

També va haver-hi streaptease femení i masculí, i concurs de "miss camiseta mojada". I veies allà tots els motards ben contents d'ajuntar-se com nens que tornen a casa després d'un llarg viatge a casa d'uns parents que viuen a l'estranger. Clar que a la imatge hi hauríeu d'incloure uns quants milers de litres de cervesa i les caçadores de cuir i els tatuatges i els fronts calbs i les grenyes cobrint els clatells de tot quisqui!!

L'Agnés i el seu grup, com sempre, formidables. Tota una descàrrega d'electricitat, amb influències dels Motorhead (no és que hi entengui, és que en van fer una versió :P). Tenen una web que es diu http://www.lilithrock.com/.

Encara me'n recordo, ara fa deu anys, quan vam anar amb l'Agnés a veure El lado oscuro del corazón, al Verdi. Era la meva primera vegada. La primera vegada que sentia això, d'Oliverio Girondo:

"Me importa un pito que las mujeres tengan los pechos como magnolias o como pasas de higo. Un cutis de durazno o de papel de lija. Le doy una importancia igual a cero al hecho de que amanezcan con un aliento afrodisiaco, o con un aliento insecticida. Soy perfectamente capaz de soportar una nariz que sacaría el primer premio en una exposición de zanahorias.
Pero eso sí -y en esto soy irreductible- no les perdono, que no sepan volar. Si no saben volar pierden el tiempo conmigo".

Va ser pròpiament un xoc. En francès diria que em va "bouleverser", però entretant m'he recordat que en català d'això en diem "trasbalsar". Amb el temps i uns molts visionats més, em vaig pensar que allò que deien a la pel·li també podia dir-ho jo, que no era tan difícil... I així va ser que vaig començar a fer (intents de) poesia. Al capdavall, només hi surten poemes de Benedetti i de Girondo: res de l'altre món.

Jo em donaria a qui em volgués

Jo em donaria a qui em volgués
com si ni jo me n'adonés
d'aquest donar-me: com si ho fes
un jo de mi que m'ignorés.
Jo em donaria a qui es donés
a canvi meu per sempre més:
que res de meu no me'n quedés
en el no meu que jo en rebés.
Jo em donaria per un bes,
per un de sol, prô que besés
i del besat em desbesés.
Jo em donaria a qui em volgués
com si ni jo me n'adonés:
com una almoina que se'm fes.



Vet aquí un poemot de Josep Palau i Fabre que m'ha enviat una col·lega que vaig conèixer fa poc en un recital de poesia. Es diu Àngels Gregori i és poeta. Va ser molt bo el dia que ens vam conèixer, pq jo anava a veure una conferència sobre poesia a la Bonne Maison i vaig demanar a una de les bibliotecàries, asseguda rere el taulell, de què aniria exactament l'acte (Això és molt típic de mi: anar als llocs sense saber què s'hi fa; només pel plaer de tenir temps per a dedicar a alguna cosa que em tregui de la mandrosa rutina de les bromes i caboires.) Doncs bé, la qüestió és que la persona que em va respondre va ser la mateixa noia que venia a fer la conferència, que s'estava allà al costat esperant que li donessin instruccions. De seguida em va dir: "Ep, però tu no estàs amb mi a la classe d'en Besa?" Així va ser que vam saber que feia tres mesos que érem companys de classe.

El recital em va agradar, em va agradar molt. Sobretot, perquè vaig adonar-me que no hi entenc gaire, de poesia. Vull dir que se'm passaven massa coses, que no n'arribava a copsar el sentit. És prou evident que això és el més normal que pot succeir-li a un no-lector de poesia. Del tot cec i indefens davant de l'allau d'imatges i de densitats conceptuals. Va ser sobretot això el que em va fer perdre una mica molt. El que em va fer sentir ignorant davant el mitjà. Grans acumulacions de mots plenes a vessar de sentit. Fins al capdamunt i més enllà. Un tret comú a tots els poemes que varen ser recitats.

Què vol dir "jo em donaria per un bes que besés i del besat em desbesés"? Oh, si vos plau, necessito saber-ho. Tinc l'acudit que si arribo a esbrinar-ho jo també --fins i tot jo-- podré escriure aquesta mena de poesia.

El mur

Avui ha estat un diumenge diferent. No perquè hagi fet res d'especial, sinó perquè cada nou dia té quelcom de diferent. A part d'això el cert és que sí que hi ha hagut un esdeveniment que l'ha fet únic i propi i amb majúscula inicial: he acabat la llibreta dels mots i de les citacions. De les frases fetes i proverbis. En català, castellà, anglès, francès i italià. La llibreta que he anat escrivint durant els deu últims anys, és a dir, de mica en mica. Tot plegat unes cent planes i escaig, amb la intenció primeríssima d'engrandir el meu cabal lingüístic. I ara déu n'hi do, una sensació estranya em recorre el cos. Tot d'una deixo enrere l'obra on he vessat els passatges que he trobat més colpidors dintre les novel·les que he llegit al llarg de tot aquest temps. Vida privada, de Sagarra; Les aventures del jove Werther, de Goethe; Rayuela, de Cortázar; Los hermanos Karamazov, de Dostoievski... Cites de pel·lícules i molts altres textos que m'han caigut a les mans ja sigui a la universitat o per pura casualitat encuriosida. Molts trossets de pensament que m'han cridat l'atenció, com el que apunto tot seguit:
"Un muro de imposibilidad separa la tierra del cielo; el hombre tan sólo puede soñarlo y admirarlo". És de Galileo (s. XVI).
És una de les primeres entrades que tinc a la llibreta, i per això suposo (n'estic segur) que passava per un moment molt més idealista que no ara. Fins i tot tenia una teoria el·laborada sobre aquest tema, però en el terreny terrenal i interpersonal. Per mi el mur seria, de fet, allò que ens separa els uns dels altres, el que ens impedeix de lliurar-nos completament i, alhora, el que ens protegeix de l'alteritat. L'àlbum dels Pink Floyd, The Wall, en parla metafòricament. Ho enfoca des del punt de vista de l'educació i de com els pares (la figura del professor) basteixen els nostres murs a base de prohibicions i altres "ordenances". Aquesta és, en tot cas, la part de la cançó que he aconseguit d'entendre amb el meu anglès de pa sucat amb oli. Hehe, me'n vaig a dormir.

Castells a la defensiva

El primer dia del taller de Cuines del món vam treballar una recepta típica del marroc: amanida de cogombre i maduixes. Hi vaig conèixer una noia d'aquelles que et fan somiar despert (mentre puguis somiar i tallar maduixes alhora sense tallar-te, cap problema). De fet, no la vaig conèixer gaire bé, perquè ni tan sols conec el seu nom. El seu cognom, per contra, sí que el conec: Castillos. Va ser tot u el fet de sentir-lo i recordar la meva estada a Tolulouse, durant el curs 1999-2000. Allà vaig sortir amb una noia italiana que es deia (i es diu, suposo) Francesca.
Més concretament, el que vaig recordar va ser que un vespre, mentre sèiem, la Francesca i jo, en un banc dels jardins de la Cité Universitaire, vam començar a discutir sobre la nostra relació. Ella va justificar-se (tampoc no me'n recordo gaire bé...) dient que acostumava a posar-se a la defensiva ("sulla defensiva") davant del que jo li deia. Aleshores vaig fer l'orni, adoptant una actitud d'ignorància total -la qual cosa em produeix per si mateixa un gran plaer-, de manera que vaig demanar-li (evidentment, en italià): Què significa "sulla defensiva"? Aleshores ella va estirar lleugerament l'esquena enrere i, posant-se les mans damunt dels pits, em va explicar: "Imagina't que són dos castells (castelli); si un dels dos percep que l'altra l'atacarà, es posa sulla defensiva. Jo aleshores només feia que pensar: "però si no ataco ningú... Jo els vull tots dos!".
No sé. Només espero que el nou castell no percebi que l'ataco, o en tot cas, que no ho percebi abans que jo no ho vulgui.

Una nit pel Born, enllà del romanticisme

Ahir, no-res, un soparet amb una amiga i una amiga de l'amiga i una mica de menjar, a la zona fashion de la plaça dels àngels. Tot amanit amb rialles i ganes que la nit fos plena. Ja que l'amiga de l'amiga estava fotuda perquè l'havia deixada el nòvio tot just una setmana abans, de molt mala manera. Jo vaig voler buscar la seva complicitat mig-explicant el que m'havia passat amb la P (però no vaig deixar anar cap llagrimeta, ho prometo). Vam anar fins a la Fundació Miró perquè era jornada de portes obertes. I encara més rialles perquè no teníem ganes (almenys jo) de veure cap coi de museu, de manera que vam sortir de l'edifici en un momentet de res i va ser sortir i decidir què fem. De seguida cap al Born, que déu n'hi do com és de fashion, i allà un baret ens va acollir. Un pèl car per a algú com jo, obsessionat pels diners, però vam estar molt a gust, la veritat. Va arribar fins i tot el germà de l'amiga (que no de l'amiga de l'amiga) i em va explicar que finalment li havia dit a la nòvia de dixar-ho. Que no havia estat gaire dur (que, de fet, tot el contrari) tot "molt racional"... Me'n vaig alegrar per ell, evidentment, i tot seguit la festa va continuar en un altre local per al qual ens havien donat entrades al mateix passeig del Born. Un pèl (molt) estrany, i massa nois pel meu gust, i massa poques noies, òbviament. Però tant se val perquè veure noies és com masturbar-se la imaginació. I al capdavall van voler marxar i jo, doncs també, que no tenia res a fer per allà tot sol.

Ara que penso en el que deia l'amiga de l'amiga, va agradar-me la seva sinceritat. Ella no volia el seu exnòvio, vull dir que no el troba a faltar. El que troba a faltar és llevar-se al costat d'algú i les abraçades i fer-se pessigolles (suposo) i "fer-se carinyets". Algú amb qui jugar. Un peluix.
Ja ha caducat la idea romàntica de trobar a faltar algú per la seva infinita validesa, per insubstituïble, per inefable... Ara queda (re)conèixer la pròpia soledat, trobar-se íntimament sola o sol i arrenjar-s'ho de la millor manera possible.

L'amor boig

Avui penjaré un fragment de la novel·la que m'estic llegint en aquests moments. Es titula L'amor boig, i la signa el pare d'un amic de la infància. Pere Rovira. L'amic es diu com el seu pare, i això és de puta mare (em va fer molta gràcia veure un escriptor a la tele que es diu Pere Rovira, com el meu amic de sempre...). Però el millor és que m'està agradant un munt, la novel·leta. Es veu clarament com l'autor ha estat poeta abans de novel·lista. Tota ella és plena d'imatges i de figures bellíssimes. Aquest fragment va agradar-me particularment:
A la Clara i a mi ens agradava parlar del nostre amor, però no per aquella necessitat d'eufòria que senten els cors i els cossos dels amants insegurs [...] I parlàvem del nostre amor amb orgull, amb la insolència dels que es pensen que vencent la vida quotidiana amb el plaer vencen el món.
Quina manera més encertada de parlar, per favor!! Pel que fa als continguts, em veig constantment abocat a situar-me en algun dels plànols d'allò que es descriu. En aquest cas, formo part indissociable del grup dels amants insegurs, perquè m'ha passat una bona colla de vegades això de voler celebrar l'amor amb l'única intenció d'enfortir-lo. Potser (segurament) per por que no fos prou resistent al pas del temps.

Sóc aquí

Ara és esgotament. No tinc forces ni de donar-li la volta a la situació de tant coll avall que s'ha posat. Com pot ser que la nostra seguretat depengui d'una altra persona? En gran mesura, vull dir. Perquè encara no m'he mort (o això em penso...). NO. Ara només voldria deixar anar torrents de llàgrimes i clavar la cara contra el coixí i cridar fins a quedar-me sense un decibel de veu. Per això em serveixen els dits contra el teclat de l'ordinador. Potser és més silenciós però juraria que igualment efectiu. Crido al món escrivint al blog, com fa un presoner de Canbrians (?) que he vist en un reportatge del Telenotícies migdia.
EI, SÓC AQUÍ!!! (qualsevol que em sentís pensaria en el Patufet)

La mort i la primavera

El temps ha passat tant d'ençà de l'última vegada que vaig escriure al (meu) blog. Durant aquesta temporada m'he vist escrivint un diari de lectura per a l'assignatura d'Anàlisi i producció de textos catalans. Una bona experiència, la veritat, perquè m'he tret moltes cabòries del damunt, i això ha estat el millor. I tot plegat mentre llegia i escrivia sobre La mort i la primavera, de Mercè Rodoreda. Un llibre interessant, tot i que no hi he acabat d'entrar gaire... Tot de poesia i llenguatges simbòlics, en un poble deixat anar de la mà de Déu, situat enlloc i arreu. Però el fet és que m'ha inspirat a escriure "a raig", sense (gairebé) censurar-me la producció. De fet és la idea que tenia en començar el tema Blogs, però de seguida me'n vaig cansar, d'escriure. Aveure quan em durarà la nova ratxa. De moment he rellegit algunes entrades i no n'estic gaire decebut. Recordo aquella on explico el meu accident de cotxe amb una moto i penso: home, potser no n'hi ha per tant. La reacció en aquell moment va ser molt primària i fatalista, però això ja m'agrada com a estil. Em sembla que l'adoptaré.